10 de maig, 2006

Relats (6) "Redempció" nº 2 de 3 per Joan Santaló

De tots els patètics matons tocacollons que viuen en aquesta ciutat, m’havia de tocar el més fill de sa puta mare com a cap. Un engendre idiota que a qualsevol li despertaria una lleu llàstima. A mi no. Al Jimmy sempre li havien dit Jimmy “El Rápido”. Ara li diuen Jimmy “El Cojo” per culpa d’un desgraciat accident. Jo li dic “El Lento”. Se que li molesta, però a mi em molesta la seva penosa existencia i no demano el llibre de reclamacions.
“El Lento” puja la ràdio. Un penós programa de confessions radiofòniques que el Jimmy sent per sentir-se superior als altres mentre fa comentaris com si els despreciés. En el fons, el Jimmy és ben conscient que ell és molt més despreciable que la resta. No és només una persona penosa i detestable, sino que a més a més és un criminal. I si aquest fet és moralment reprotxable segons la major part de la població d’aquesta moribunda ciutat, no ho és pas gens entre els del mateix gremi. Sí que és penós, però, que no tinguis els collons per fer-ho tu en persona i enviis a un pervertit degenerat com jo a fer la feina bruta. Podríem dir que el Jimmy era un marginat entre marginats; absolutament tothom té motius per despreciar-lo. Tan sols una oportuna bala al genoll que el va deixar coix ha generat una curiosa situació d’apreci cap a una persona que no mereix ni recollir la deixalla dels nostres gossos. Però ell és qui paga les factures. Així que em limito a fer el que em diu i a callar. Si no, com collons em pagaria tots els meus vicis? El Jimmy era el meu motor de consum capitalista.
Arribem a un carreró on el Jimmy atura el cotxe. - És aquí- em diu. “Evident”,- penso jo – “acabes de parar el cotxe” –
Sortim del cotxe i ens dirigim cap a la porta de un edifici vell de color vermellós. La porta de l’escala està oberta. De fons, “The Offspring” amartilla el so de la comunitat de veïns. Pugem a peu fins al tercer. El Jimmy triga. Em fumo un cigarret sencer esperant a que pugi tres pisos de merda.Ens dirigim a la porta D. D de Difunt. Ens quedem parats davant la porta. Vella i bruta i amb una enorme D de ferro clavada. El Jimmy em fa un senyal. Apunto al pany, disparo, la porta s’obre, entrem i tanco la porta darrera meu. En poc menys d’un segon, un chino gordo i calb creua l’habitació principal cap al que imagino és el dormitori. Abans d’arribar, una de les meves sis amigues platejades li fa una suau carícia al crani. L’horrible estampat de flors verdes i blanques de la paret queda tacat de sang. Un bonic collage. Em dirigeixo cap al dormitori, on una dona prima i gran em suplica, en una llèngua que no entenc, algo similar a la clemència o al perdó. Llàstima de llençols. Sento soroll dins d’un armari. L’obro disposat a fer sortir les cuatre bales que em queden. M’aturo de sobte al comprobar que una nena, oriental com els altres habitants de la casa, em mira plorant atemorida. Gran error. Un tio armat amb un canó més gran que la meva puta casa fa la seva gloriosa entrada disparant-me a l’espatlla esquerra. Caic damunt del llit, clavant-me al cul el cadáver de la puta dona china. Per ser un coix el Jimmy s’amaga extremadament ràpid. Sense mirar, disparo dues vegades. El tio del canó no hi és. S’amaga a l’habitació del costat. Espera que em mogui. Com puc, em giro boca aball i incorporo al cadáver de la dona, de forma que quedi assegut damunt del llit i jo darrera. Pesa poc, així que tot i la ferida de l’espatlla, m’és fácil aixecar-la per damunt meu. La llenço cap a la sala del costat. El meu contrincant dispara com un boig al cadáver volador d’algun familiar seu (possiblement la seva mare). Un, dos, tres, cuatre, cinc. Carregador buit. Sento com, desesperat, prova de carregar l’arma de nou. Surto de l’habitació. Li apunto al crani. Ell, amb la conmoció, es pixa a sobre. Llàstima de catifa. Abans de disparar faig una passa enrera: no vull que em taqui les sabates noves. Ara sí. La bala fa cridar la nena de l’armari. El Jimmy remuga de fons. Torno al dormitori, recullo les meves coses i em disposo a marxar quan en Jimmy m’atura, agafant-me pel braç. –No deixis la nena viva, aquí no ha de quedar ningú-
La nena, calculo que de uns cinc anys, em mira plorant amb els seus ulls inmensos d’oriental. Allà dreta, enmig de un bassal de sang, de tota aquesta carniceria, ja no tremola, ni crida, només em mira amb ràbia. Per un moment, penso que deu ser un àngel.- Dispara ja- diu el Jimmy. Apunto. Sonen campanes. Són les que anuncien la meva entrada definitiva a l’infern, el meu darrer pas cap a la pròpia autodestrucció sense sentit ni fi.
Un àngel em mira i jo li torno la mirada.
Disparo.

2 comentaris:

escoltainvisible ha dit...

...!!

Un oyente ha dit...

Jo també en conèc un de Jimmy "el Cojo"... la diferència és que ell, en comptes de pujar la radio, hi treballa, cada matí, en una emisora episcopal com un altre.
Pel demés... subscriuria els calificatius donats al teu personatge :-P