Plataforma que va néixer amb la intenció de donar veu a articulistes i autors de còmic principalment en català. Seguim oberts a noves col.laboracions.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles Antics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Articles Antics. Mostrar tots els missatges
16 de maig, 2026
29 de setembre, 2005
Critiques de cine (2) per David Ferrer
Kill Bill (Vol. 1 i 2)
A l’enfrontar-me a Kill Bill tenia dos sentiments contraposats. D’una banda, si em perdoneu l’eufemisme, hi havia el poc interès que els films d’arts marcials em susciten. I, per l’altra, una certa simpatia cap el cinema d’en Quentin Tarantino, si bé és cert que mai no havia estat capaç de fer cap gran pel·lícula. Doncs bé, aquesta simpatia fou la que acabà vencent, i m’abocà cap a la sala fosca, encara que amb grans dosis d’escepticisme.
Allà, davant la meva sorpresa, vaig descobrir un meravellós estudi sobre la conducta humana i els codis que la regeixen. En altres paraules, Kill Bill, és un western modern, on els winchester han estat substituïts per katanes. Però els personatges actuen coherentment, guiats per lleis com ara les de l’honor o la paraula, tan poc de moda en els nostres dies. Així, lluny de la filosofia barata que abunda en el gènere de les arts marcials, a l’estil de Tigre y dragón o d’altres intents pseudo-intel·lectuals per a dignificar-lo, el film de Tarantino ens mostra uns tipus perfectament dibuixats que mai no traeixen la seva manera de ser ni actuen perquè sí, sinó que es mouen per unes motivacions internes superiors a ells.
A més, aquests personatges fugen totalment de qualsevol estereotip. En la primera part (l’anomenat Volum 1) assistim perplexos a la recerca d’una venjança, amb grans dosis de sang vessada i duels al més pur estil Sam Peckinpah de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969), envers el personatge de l’impenitent Bill, la qual cosa ens podria fer pensar que els personatges eren tallats sota un patró prefabricat. Però el visionat del Volum 2 –prefigurat perfectament pel final de l’anterior, remetent-nos als serials dels anys 30 i 40– ens treu de dubtes. Tarantino pren la decisió que fa que el conjunt tingui aires d’obra mestra: en Bill, del qual tan sols n’havíem sentit la seva veu en off, passa ara en primer terme, magníficament encarnat per David Carradine, així com les seves motivacions. Deixa de ser un sanguinari assassí sense escrúpols per a passar a ser un dels personatges més interessants que ha donat el cinema americà dels últims temps. Assistim, doncs, a un duel més moral que físic, on tot allò que s’havia vist al primer film és posat automàticament en tela de judici en el segon, per tal de capgirar-ho i fer que sentim complicitats cap a allò que havíem arribat a odiar en la primera entrega. Això arriba fins a un extrem en el qual allò que havíem viscut com una història d’una venjança se’ns converteix, per gràcia de Tarantino, en una veritable història d’amor. Mitjançant flashbacks i històries entrellaçades el cineasta aconsegueix que la història i, sobretot, els seus personatges ens arribin tan directes com la fiblada de la serp assassina que es descriu a Kill Bill. I aconsegueix també un fet insòlit en el dia d’avui, tan sols reservats als grans clàssics del relleu d’en John Ford o Howard Hawks: que arribem a estimar i a entendre a un personatge, en Bill, que és tot un mercenari capaç de disparar a la seva dona embarassada. No compartim les seves decisions, ni justifiquem la seva conducta, però amb la humanitat que Tarantino ens arriba a mostrar d’ell, propicia que ens puguem emocionar amb les decisions que pren perquè, bones o dolentes, de ben segur que seran memorables.
Si us plau, si valoreu un cinema intel·ligent, que suporti més d’un visionat o, millor dit, guanyi a partir del segon visionat, veieu Kill Bill. Si sou massa molt amb la correcció política i us escandalitza la violència, encara que aquesta sigui estilitzada i mostrada per tal de condemnar les seves conseqüències, no us ho penseu dos cops: Kill Bill no serà la vostra pel·lícula.
A l’enfrontar-me a Kill Bill tenia dos sentiments contraposats. D’una banda, si em perdoneu l’eufemisme, hi havia el poc interès que els films d’arts marcials em susciten. I, per l’altra, una certa simpatia cap el cinema d’en Quentin Tarantino, si bé és cert que mai no havia estat capaç de fer cap gran pel·lícula. Doncs bé, aquesta simpatia fou la que acabà vencent, i m’abocà cap a la sala fosca, encara que amb grans dosis d’escepticisme.
Allà, davant la meva sorpresa, vaig descobrir un meravellós estudi sobre la conducta humana i els codis que la regeixen. En altres paraules, Kill Bill, és un western modern, on els winchester han estat substituïts per katanes. Però els personatges actuen coherentment, guiats per lleis com ara les de l’honor o la paraula, tan poc de moda en els nostres dies. Així, lluny de la filosofia barata que abunda en el gènere de les arts marcials, a l’estil de Tigre y dragón o d’altres intents pseudo-intel·lectuals per a dignificar-lo, el film de Tarantino ens mostra uns tipus perfectament dibuixats que mai no traeixen la seva manera de ser ni actuen perquè sí, sinó que es mouen per unes motivacions internes superiors a ells.
A més, aquests personatges fugen totalment de qualsevol estereotip. En la primera part (l’anomenat Volum 1) assistim perplexos a la recerca d’una venjança, amb grans dosis de sang vessada i duels al més pur estil Sam Peckinpah de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969), envers el personatge de l’impenitent Bill, la qual cosa ens podria fer pensar que els personatges eren tallats sota un patró prefabricat. Però el visionat del Volum 2 –prefigurat perfectament pel final de l’anterior, remetent-nos als serials dels anys 30 i 40– ens treu de dubtes. Tarantino pren la decisió que fa que el conjunt tingui aires d’obra mestra: en Bill, del qual tan sols n’havíem sentit la seva veu en off, passa ara en primer terme, magníficament encarnat per David Carradine, així com les seves motivacions. Deixa de ser un sanguinari assassí sense escrúpols per a passar a ser un dels personatges més interessants que ha donat el cinema americà dels últims temps. Assistim, doncs, a un duel més moral que físic, on tot allò que s’havia vist al primer film és posat automàticament en tela de judici en el segon, per tal de capgirar-ho i fer que sentim complicitats cap a allò que havíem arribat a odiar en la primera entrega. Això arriba fins a un extrem en el qual allò que havíem viscut com una història d’una venjança se’ns converteix, per gràcia de Tarantino, en una veritable història d’amor. Mitjançant flashbacks i històries entrellaçades el cineasta aconsegueix que la història i, sobretot, els seus personatges ens arribin tan directes com la fiblada de la serp assassina que es descriu a Kill Bill. I aconsegueix també un fet insòlit en el dia d’avui, tan sols reservats als grans clàssics del relleu d’en John Ford o Howard Hawks: que arribem a estimar i a entendre a un personatge, en Bill, que és tot un mercenari capaç de disparar a la seva dona embarassada. No compartim les seves decisions, ni justifiquem la seva conducta, però amb la humanitat que Tarantino ens arriba a mostrar d’ell, propicia que ens puguem emocionar amb les decisions que pren perquè, bones o dolentes, de ben segur que seran memorables.
Si us plau, si valoreu un cinema intel·ligent, que suporti més d’un visionat o, millor dit, guanyi a partir del segon visionat, veieu Kill Bill. Si sou massa molt amb la correcció política i us escandalitza la violència, encara que aquesta sigui estilitzada i mostrada per tal de condemnar les seves conseqüències, no us ho penseu dos cops: Kill Bill no serà la vostra pel·lícula.
28 de setembre, 2005
Critiques literaries (1) per Muntsa Turon
Proposar novel·les per llegir en una revista de còmics és tot un repte. Sempre hi ha hagut aquella resposta tòpica de qui diu que no llegeix llibres, però llegeix còmics.
Diuen que per fer arribar una opinió s’ha de tenir en compte el públic, ja que la naturalesa del destinatari condicionarà el missatge. O sigui que cal saber com són els lectors, d’entrada suposarem que tots ens sentim atrets pels llibres sí ens entretenen i són originals.
Per començar aquesta secció us proposem una novel·la i un recull de contes. Sovint costa destriar entre les llistes dels llibres més venuts i saber veure una mica més enllà dels llibres que es posen a 1a fila de les llibreries. Per aquest motiu us suggerim el guanyador del premi llibreter d’aquest any Mentira d’Enrique de Hériz. El Premi Llibreter és una iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya que té com objectiu subratllar la qualitat i la significació d’unes obres i afavorir-ne la difusió. El Premi Llibreter també reforça la funció de recomanació del llibreter davant el lector. El Premi es concedeix des de l’any 2000 i els guanyadors han estat: Sándor Márai (L’última trobada), Javier Cercas (Soldados de Salamina), Charles Baxter (El festí de l’amor), i J.M. Coetzee (L’edat de ferro), totes elles novel·les molt interessants.
A Mentira hi trobareu més de 600 pàgines que ens expliquen les mentires d’una família. A partir del que ens expliquen la mare, una antropòloga de més de 60 anys des de Guatemala i la seva filla des de Barcelona anirem descobrint les històries i les mentires que han anat passant de generació en generació: batalles medievals, naufragis, rituals mortuoris, i com els interpreten els diferents membres. La filla ens explica les històries de la família i la mare ens fa arribar diferents rituals de la mort. Passem de la vivència familiar al coneixement del diferents rituals que els humans realitzem davant de la mort. Com diu el propi autor "la meva idea era analitzar el perquè de l’obsessió per saber qui som, ja que l’única identitat comuna per tots és la mort”.
Mentira. Premi Llibreter 2004
Enrique de Hériz
Editorial: Edhasa
Col·lecció: Literaria
Pàgines: 635
Preu editor: 25,00
L’altre llibre que proposem és Amanida d’animals de Marc Romera (Barcelona 1966). L’autor va començar escrivint poesia, l’any 2002 va escriure Mala Vida, la seva primera novel·la. En aquests contes hi trobem un to càustic, però sense deixar de banda un registre poètic en les descripcions dels personatges i dels ambients. Són 23 històries que ens retraten diferents personatges, actituds animals i quotidianes. Reaccions d’aquests animals racionals que som tots nosaltres davant del: mobbing, maltractaments, participants a xats, enganys, relacions personals, seduccions. Com en una amanida els diferents personatges acaben formant part d’un conjunt, però acabes el llibre amb els diferents personatges ben perfilats i amb uns finals molt sorprenents. Com ens diu l’autor "M'agrada que sigui el lector qui hagi d'acabar la història, de tal manera que s'estableix un joc de complicitat. Aspiro a tenir un lector intel·ligent i actiu”. Si us sentiu identificats en aquesta descripció de lectors ja sabeu quin llibre podeu llegir.
Angle Editorial | col·lecció Narratives - 20 | ISBN 84-96103-49-8 | 14,5 €
160 pàgines | Publicat 16/03/2004 | 14,5x23 cm. | Prosa i Narrativa | Català
26 de juliol, 2005
"Crítiques de cine" per David Ferrer
El testamento del doctor Mabuse
Fa un temps, els Cinemes Verdi ens van oferir l’oportunitat de visionar, en la seva versió restaurada, l’últim film que Fritz Lang rodà a Alemanya, abans del seu exili propiciat pel règim nacional-socialista. I aquest fet no és casual, ja que, en gran part, aquesta cinta fou la causant de la seva forçada partida. La pel·lícula en qüestió, El testamento del Doctor Mabuse, s’erigeix en el primer film antinazi produït, a més, dins l’Alemanya de Hitler –el propi Lang, anys més tard i als EUA, reemprendria el seu particular cicle amb pel·lícules tan brillants com ara Man Hunt (1941), Hangmen Also Die (1943) o El ministerio del miedo (The Ministry of Fear, 1943).
El film reprèn les peripècies del sinistre Doctor Mabuse –creació literària d’en Norbert Jacques, portada per Lang a la pantalla el 1922– deu anys després del seu confinament en un sanatori mental, just on s’acabava el film precedent. Allà, el malèvol doctor resta inconscient quan, dins el seu estat de trànsit, redacta un catàleg del crim, que servirà de guia per a que d’altres, en la seva absència, estableixin el pànic i el desordre, i així alçar sobre les seves ruïnes un imperi basat en la delinqüència. Amb aquesta finalitat, es fa valer de la hipnosi per tal que el director del sanatori on és internat agafi el seu testament i segueixi la seva creuada per a instaurar un nou ordre: el del terror.
Això, que a primera vista podria semblar un film més de terror psicològic esdevé, des de la seva concepció inicial, una apologia contra el règim nazi, on moltes de les consignes d’Adolf Hitler són posades en boca del Doctor Mabuse: “Quan la humanitat, subjugada pel terror del crim, hagi embogit conduïda per la por i l’horror, i quan el caos hagi esdevingut la llei suprema, aleshores arribarà el moment per a l’imperi del crim”. Aquesta i d’altres situacions portaren a la prohibició de la pel·lícula a Alemanya, poc abans de la seva estrena oficial. Acte seguit, el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels cridà Lang –els films del qual gaudien d’un gran prestigi a Alemanya– a la seva oficina i, lluny d’abordar abastament el tema de la prohibició de Mabuse, pel qual passà de puntetes, li oferí, a petició del Führer, que s’ocupés de la direcció general de la cinematografia del Tercer Reich. Lang, que sospità que es tractava d’un muntatge, es va limitar a dir que sí a tot, i que se sentia molt honorat amb aquell oferiment, i tot just sortir de l’edifici, anà a casa seva a fer les maletes i, sense temps per a treure els diners del bancs, sortí del país tan ràpid com pogué, primer a França i després als Estats Units.
Lluny del jugador delinqüent –perillós, però comú– del film de 1922, El testamento del Doctor Mabuse presenta l’amenaça d’un ésser invisible el qual, si ets prou audaç com per apropar-te més del compte, descobriràs que es tracta d’una silueta de cartró retallada parlant des de la gravació d’un gramòfon. Una amenaça que prefigura, amb set dècades d’antelació, l’onada que estem vivint en els nostres dies, on líders del terrorisme global no són més que personificacions fabulesques a les quals la gent es gira i critica en massa, però que són inaccessibles, si no del tot inexistents, apropant-se també al Goldstein de l’obra mestra de George Orwell, 1984. Així doncs, l’enemic número 1 no és una persona, sinó un col·lectiu desenfrenat que actua liderat per una icona que representa una idea. Hi ha res més intangiblement terrorífic que lluitar contra una idea?
Fritz Lang sabia del cert que no, i per això va construir aquesta obra mestra que culmina totes aquelles preocupacions temàtiques i estilístiques que va anar forjant durant la seva carrera a Alemanya. Un film que, amb el pas del temps, ha anat –malauradament– guanyant en vigència. Un film que no ens podem permetre el luxe d’oblidar. Un film que, en tots els casos, s’ha de veure. No us el perdeu.
Fa un temps, els Cinemes Verdi ens van oferir l’oportunitat de visionar, en la seva versió restaurada, l’últim film que Fritz Lang rodà a Alemanya, abans del seu exili propiciat pel règim nacional-socialista. I aquest fet no és casual, ja que, en gran part, aquesta cinta fou la causant de la seva forçada partida. La pel·lícula en qüestió, El testamento del Doctor Mabuse, s’erigeix en el primer film antinazi produït, a més, dins l’Alemanya de Hitler –el propi Lang, anys més tard i als EUA, reemprendria el seu particular cicle amb pel·lícules tan brillants com ara Man Hunt (1941), Hangmen Also Die (1943) o El ministerio del miedo (The Ministry of Fear, 1943).
El film reprèn les peripècies del sinistre Doctor Mabuse –creació literària d’en Norbert Jacques, portada per Lang a la pantalla el 1922– deu anys després del seu confinament en un sanatori mental, just on s’acabava el film precedent. Allà, el malèvol doctor resta inconscient quan, dins el seu estat de trànsit, redacta un catàleg del crim, que servirà de guia per a que d’altres, en la seva absència, estableixin el pànic i el desordre, i així alçar sobre les seves ruïnes un imperi basat en la delinqüència. Amb aquesta finalitat, es fa valer de la hipnosi per tal que el director del sanatori on és internat agafi el seu testament i segueixi la seva creuada per a instaurar un nou ordre: el del terror.
Això, que a primera vista podria semblar un film més de terror psicològic esdevé, des de la seva concepció inicial, una apologia contra el règim nazi, on moltes de les consignes d’Adolf Hitler són posades en boca del Doctor Mabuse: “Quan la humanitat, subjugada pel terror del crim, hagi embogit conduïda per la por i l’horror, i quan el caos hagi esdevingut la llei suprema, aleshores arribarà el moment per a l’imperi del crim”. Aquesta i d’altres situacions portaren a la prohibició de la pel·lícula a Alemanya, poc abans de la seva estrena oficial. Acte seguit, el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels cridà Lang –els films del qual gaudien d’un gran prestigi a Alemanya– a la seva oficina i, lluny d’abordar abastament el tema de la prohibició de Mabuse, pel qual passà de puntetes, li oferí, a petició del Führer, que s’ocupés de la direcció general de la cinematografia del Tercer Reich. Lang, que sospità que es tractava d’un muntatge, es va limitar a dir que sí a tot, i que se sentia molt honorat amb aquell oferiment, i tot just sortir de l’edifici, anà a casa seva a fer les maletes i, sense temps per a treure els diners del bancs, sortí del país tan ràpid com pogué, primer a França i després als Estats Units.
Lluny del jugador delinqüent –perillós, però comú– del film de 1922, El testamento del Doctor Mabuse presenta l’amenaça d’un ésser invisible el qual, si ets prou audaç com per apropar-te més del compte, descobriràs que es tracta d’una silueta de cartró retallada parlant des de la gravació d’un gramòfon. Una amenaça que prefigura, amb set dècades d’antelació, l’onada que estem vivint en els nostres dies, on líders del terrorisme global no són més que personificacions fabulesques a les quals la gent es gira i critica en massa, però que són inaccessibles, si no del tot inexistents, apropant-se també al Goldstein de l’obra mestra de George Orwell, 1984. Així doncs, l’enemic número 1 no és una persona, sinó un col·lectiu desenfrenat que actua liderat per una icona que representa una idea. Hi ha res més intangiblement terrorífic que lluitar contra una idea?
Fritz Lang sabia del cert que no, i per això va construir aquesta obra mestra que culmina totes aquelles preocupacions temàtiques i estilístiques que va anar forjant durant la seva carrera a Alemanya. Un film que, amb el pas del temps, ha anat –malauradament– guanyant en vigència. Un film que no ens podem permetre el luxe d’oblidar. Un film que, en tots els casos, s’ha de veure. No us el perdeu.
25 de juliol, 2005
Benvinguts
Aquesta es una reproducció de l'Editorial de Benvinguda de la nostra revista Pilot. El projecte de revista ha sofert una transformació a plana web, blog, foro, o com li vulgueu dir. Esperem la vostra col·laboració. Benvinguts.
No sabem si ha arribat l’hora de felicitar-nos per la inauguració d'una nova revista o d’adquirir un taüt de roure, molt apropiat per aquestes ocasions, particularment dissenyat pels cadàvers dels kamikazes editorials. Tan se val, el més important en aquest cas és que estem aquí; que respirem i vivim. “Que nos quiten lo bailao”, que deia aquell. Tot i la temeritat del destí que hem escollit i, per descomptat, l’emoció i el neguit que provoca aquesta nova aventura, la motivació ens anima a continuar fent la immersió en el difícil món de les publicacions alternatives i independents. És molt complicat sintetitzar el procés viscut per la “La Universal” fins al moment, però és obligat fer l’exercici. Perquè no sigui dit.
Corrien els inicis del present any, el fred gelava les idees però els vents portaven sensacions de canvis càlids. Desprès d’un fatal 2003, semblava que la perspectiva de la ciutadania entomava les regnes d’un moviment social nou i diferent, encara que és molt d’hora per valorar el procés amb objectivitat, existeix la sensació de que hi ha quelcom que està canviant. Alguna cosa que esta present entre nosaltres i que suggereix que hi han alternatives i un nou espai per l’esperança. Si la ciutadania aconsegueix sortir de l’estat de falsa comoditat, que ella mateixa s’ha venut, estarà oberta a un procés de canvi a tots nivells; polític, social, cultural, econòmic i humà. Per això ens cal ser conscients, crítics, buscar informació; alternativa i diferent, estar preparats pels canvis i la reflexió. I tot això amb una gran dosi de paciència, tolerància i empatia, que no és poc.
Emmarcat en tot aquest batibull polític i social va néixer, com dèiem, la idea de “La Universal”. Una revista que vol fer pensar i gaudir. Que va dirigida a un públic amb inquietuds culturals i socials, que estiguin en un estat de recerca i de curiositat. Una publicació per lliure-pensadors. Que vol difondre l’art del còmic català en la societat, reafirmant-lo com un altre mitjà de comunicació vàlid i popular. Tot això amanit amb un bon grapat de continguts artístics i culturals, encarats a la reflexió i la creació del criteri personal i col·lectiu.
En fi, una proposta alternativa i diferent que, esperem, trobi el seu espai entre els joves i no tan joves de la present població catalana. Esperem que us agradi i que aquest humil projecte estigui molts anys entre nosaltres.
Gràcies per la confiança.
L'equip de redacció de “La Universal”
No sabem si ha arribat l’hora de felicitar-nos per la inauguració d'una nova revista o d’adquirir un taüt de roure, molt apropiat per aquestes ocasions, particularment dissenyat pels cadàvers dels kamikazes editorials. Tan se val, el més important en aquest cas és que estem aquí; que respirem i vivim. “Que nos quiten lo bailao”, que deia aquell. Tot i la temeritat del destí que hem escollit i, per descomptat, l’emoció i el neguit que provoca aquesta nova aventura, la motivació ens anima a continuar fent la immersió en el difícil món de les publicacions alternatives i independents. És molt complicat sintetitzar el procés viscut per la “La Universal” fins al moment, però és obligat fer l’exercici. Perquè no sigui dit.
Corrien els inicis del present any, el fred gelava les idees però els vents portaven sensacions de canvis càlids. Desprès d’un fatal 2003, semblava que la perspectiva de la ciutadania entomava les regnes d’un moviment social nou i diferent, encara que és molt d’hora per valorar el procés amb objectivitat, existeix la sensació de que hi ha quelcom que està canviant. Alguna cosa que esta present entre nosaltres i que suggereix que hi han alternatives i un nou espai per l’esperança. Si la ciutadania aconsegueix sortir de l’estat de falsa comoditat, que ella mateixa s’ha venut, estarà oberta a un procés de canvi a tots nivells; polític, social, cultural, econòmic i humà. Per això ens cal ser conscients, crítics, buscar informació; alternativa i diferent, estar preparats pels canvis i la reflexió. I tot això amb una gran dosi de paciència, tolerància i empatia, que no és poc.
Emmarcat en tot aquest batibull polític i social va néixer, com dèiem, la idea de “La Universal”. Una revista que vol fer pensar i gaudir. Que va dirigida a un públic amb inquietuds culturals i socials, que estiguin en un estat de recerca i de curiositat. Una publicació per lliure-pensadors. Que vol difondre l’art del còmic català en la societat, reafirmant-lo com un altre mitjà de comunicació vàlid i popular. Tot això amanit amb un bon grapat de continguts artístics i culturals, encarats a la reflexió i la creació del criteri personal i col·lectiu.
En fi, una proposta alternativa i diferent que, esperem, trobi el seu espai entre els joves i no tan joves de la present població catalana. Esperem que us agradi i que aquest humil projecte estigui molts anys entre nosaltres.
Gràcies per la confiança.
L'equip de redacció de “La Universal”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)