27 d’abril, 2006

Relats (5) "Redempció" nº 1 de 3 per Joan Santaló


Dimarts, 3 de desembre de 1999

Estic assegut davant del meu ordinador. Odio aquestes màquines, que ens pensem que són imprescindibles per la nostra vida diària. I no ho són. Fa dues hores que la miro i aquesta puta màquina no m’ha aportat res de nou. Ni crec que ho arribi a fer. Encara que l’engegui.
Sona el telèfon. El deixo sonar, com sempre. Ja sortirà el constestador. Detesto parlar amb la gent, prefereixo escoltar com parlen amb una màquina. Pots arribar a saber quin tipus d’anormal et truca només sentint el missatge que és capaç de deixar-te. N’hi ha que són profundament detestables. Els que més odio són els que, un cop sona el senyal, en comtes de parlar i deixar-te un missatge, pengen. Però no pengen abans perquè volen que sentis la seva indignació per no ser-hi o no agafar el telèfon. Volen que sàpigues que no els motiva parlar amb una màquina, i que els hi emprenya haver-ho de fer. La seva resposta és aquest penjament de telèfon. Puc sentir el seu hedor putrefacte quan ho fan. Els puc sentir dir “Doncs ara agafo i penjo el telèfon. Sense dir-te res”. I jo un dia agafaré i et tallaré els dos braços amb una cullereta de café oxidada. Sense dir-te res.
Ja és l’hora. Sento com a la sala d’estar la televisió continua expulsant la seva merda contínuament, sense cap sentit. Ara em sembla que fan un conyàs de programa de venta per catàleg. Alguna merda que algun desgraciat inventa pensada per estafar als imbécils depressius que passen les nits mirant aquests programes. Ja passa un minut de la hora.
Vaig a la cuina. Obro la nevera. Em menjo un kiwi. El metge em va racomanar que mengés kiwi. Només tinc kiwis. Fa dos anys que només menjo kiwis. I ni tan sols m’agraden. Però m’ho va dir el metge. S’han de respectar als metges, et poden salvar la vida. I jo te la puc treure. Així que respecte.
Miro per la finestra de la cuina. Plou. Em torna a fer mal el cap. Sento les fiblades de dolor que em segueixen els nervis fins a l'esquena. A més a més, quan plou em noto la ferida de bala de l'omoplat com bull de dolor. Em prendria algun medicament sino fos perquè ja vaig tip de merda: antidepressius, cocaina, alcohol, marihuana. Ja res no em fa efecte. Igual és perquè ja no em queden neurones per matar. Em faig llàstima, però ja se'm passarà.
Truquen a la porta. És l’hora.

5 comentaris:

Alex, el germà ha dit...

Tiu, la mama ja ho sap això?

Joan, l'autor i germà ha dit...

No, però el papa sí.

De fet, és ell qui em proporciona tota la droga.

escoltainvisible ha dit...

Ajà! Això és el relat del majordom!!!

Anònim ha dit...

Esto parece SINCITY...

pwill ha dit...

Estic esperant en candeletes com seguirà!
I més que SIN CITY, la foto semblava de NEW YORK CITY...