30 de setembre, 2005

La cancion del viernes (1) "Just the two of us" de Grover Washington Jr. per Peix

¡Hola a todas-os y feliz viernes!

Hoy iniciamos una nueva sección que, como su título indica, se publicará cada viernes. Esperemos que no falte a su cita y que sea de vuestro agrado. La intención es comentar algo de música, descubrir curiosidades, recordar viejos temas conocidos y que no los sean tanto, explorar nuevos estilos... En fin, dejarnos llevar por ese maravilloso mundo de la música y las sensaciones que vivimos al escucharla.

Teconología y música han estado muy unidas en el siglo XX y, por supuesto, el XXI. Desde el arcaico gramófono hasta el mp3, pasando por la entrañable cinta de cassete, los fracasados mindiscs y DATs, el vinilo y el indestructible CD, hemos sido testigos de una evolución vertiginosa de los formatos musicales. Hoy en día vivimos en la dictadura de los iPods y sus secuaces. Los conceptos artísticos y musicales están cambiando. Ahora impera la canción, el “hit” en detrimento de la obra y el disco completo. Compramos o bajamos ilegalmente canciones para llenar nuestros ordenadores personales y nuestros “gadgets” musicales. Para bien o para mal, los comportamientos se modifican y se alteran según las tendencias de la industria. Con esta nueva sección pretendemos repasar lo que podría ser una buena “playlist” de música para nuestros lectores. No estamos recomendando bajarse música al margen de la ley, pero tampoco hacemos una defensa acérrima de la gigante industría multinacional de las discográficas. Allá cada cual con sus decisiones personales y sus consecuencias.



Para hoy os recomendamos un tema apetecible, ligero, pero magistralmente orquestrado. Una perla del soul-jazz. Sin duda una de las canciones más elegantes de Grover Washington Jr. Acompañándolo en esta pieza podemos escuchar tambien la clásica voz del soulman Bill Withers (“Ain’t no sunshine”) mientras el prestigioso Marcus Miller hace de la suyas con su bajo. Todo ello mezclado en una buena coctelera, junto a uno de los coros femeninos más sensuales jamás escuchado, genera, inevitablemente, una obra maestra sin concesiones: creednos.

¡Ojo con los solos de saxo de Mr. Washington! Seguramente lo mejor de la canción y uno de los momentos más inolvidables de este tema. “Just the two of us” se publicó en junio de 1.980 en el álbum “Winelight”. Una obra imprescindible para cualquier amante del famoso saxofonista, tristemente desaparecido en 1.999

29 de setembre, 2005

Critiques de cine (2) per David Ferrer

Kill Bill (Vol. 1 i 2)



A l’enfrontar-me a Kill Bill tenia dos sentiments contraposats. D’una banda, si em perdoneu l’eufemisme, hi havia el poc interès que els films d’arts marcials em susciten. I, per l’altra, una certa simpatia cap el cinema d’en Quentin Tarantino, si bé és cert que mai no havia estat capaç de fer cap gran pel·lícula. Doncs bé, aquesta simpatia fou la que acabà vencent, i m’abocà cap a la sala fosca, encara que amb grans dosis d’escepticisme.

Allà, davant la meva sorpresa, vaig descobrir un meravellós estudi sobre la conducta humana i els codis que la regeixen. En altres paraules, Kill Bill, és un western modern, on els winchester han estat substituïts per katanes. Però els personatges actuen coherentment, guiats per lleis com ara les de l’honor o la paraula, tan poc de moda en els nostres dies. Així, lluny de la filosofia barata que abunda en el gènere de les arts marcials, a l’estil de Tigre y dragón o d’altres intents pseudo-intel·lectuals per a dignificar-lo, el film de Tarantino ens mostra uns tipus perfectament dibuixats que mai no traeixen la seva manera de ser ni actuen perquè sí, sinó que es mouen per unes motivacions internes superiors a ells.



A més, aquests personatges fugen totalment de qualsevol estereotip. En la primera part (l’anomenat Volum 1) assistim perplexos a la recerca d’una venjança, amb grans dosis de sang vessada i duels al més pur estil Sam Peckinpah de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969), envers el personatge de l’impenitent Bill, la qual cosa ens podria fer pensar que els personatges eren tallats sota un patró prefabricat. Però el visionat del Volum 2 –prefigurat perfectament pel final de l’anterior, remetent-nos als serials dels anys 30 i 40– ens treu de dubtes. Tarantino pren la decisió que fa que el conjunt tingui aires d’obra mestra: en Bill, del qual tan sols n’havíem sentit la seva veu en off, passa ara en primer terme, magníficament encarnat per David Carradine, així com les seves motivacions. Deixa de ser un sanguinari assassí sense escrúpols per a passar a ser un dels personatges més interessants que ha donat el cinema americà dels últims temps. Assistim, doncs, a un duel més moral que físic, on tot allò que s’havia vist al primer film és posat automàticament en tela de judici en el segon, per tal de capgirar-ho i fer que sentim complicitats cap a allò que havíem arribat a odiar en la primera entrega. Això arriba fins a un extrem en el qual allò que havíem viscut com una història d’una venjança se’ns converteix, per gràcia de Tarantino, en una veritable història d’amor. Mitjançant flashbacks i històries entrellaçades el cineasta aconsegueix que la història i, sobretot, els seus personatges ens arribin tan directes com la fiblada de la serp assassina que es descriu a Kill Bill. I aconsegueix també un fet insòlit en el dia d’avui, tan sols reservats als grans clàssics del relleu d’en John Ford o Howard Hawks: que arribem a estimar i a entendre a un personatge, en Bill, que és tot un mercenari capaç de disparar a la seva dona embarassada. No compartim les seves decisions, ni justifiquem la seva conducta, però amb la humanitat que Tarantino ens arriba a mostrar d’ell, propicia que ens puguem emocionar amb les decisions que pren perquè, bones o dolentes, de ben segur que seran memorables.




Si us plau, si valoreu un cinema intel·ligent, que suporti més d’un visionat o, millor dit, guanyi a partir del segon visionat, veieu Kill Bill. Si sou massa molt amb la correcció política i us escandalitza la violència, encara que aquesta sigui estilitzada i mostrada per tal de condemnar les seves conseqüències, no us ho penseu dos cops: Kill Bill no serà la vostra pel·lícula.

28 de setembre, 2005

Critiques literaries (1) per Muntsa Turon


Proposar novel·les per llegir en una revista de còmics és tot un repte. Sempre hi ha hagut aquella resposta tòpica de qui diu que no llegeix llibres, però llegeix còmics.
Diuen que per fer arribar una opinió s’ha de tenir en compte el públic, ja que la naturalesa del destinatari condicionarà el missatge. O sigui que cal saber com són els lectors, d’entrada suposarem que tots ens sentim atrets pels llibres sí ens entretenen i són originals.

Per començar aquesta secció us proposem una novel·la i un recull de contes. Sovint costa destriar entre les llistes dels llibres més venuts i saber veure una mica més enllà dels llibres que es posen a 1a fila de les llibreries. Per aquest motiu us suggerim el guanyador del premi llibreter d’aquest any Mentira d’Enrique de Hériz. El Premi Llibreter és una iniciativa del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya que té com objectiu subratllar la qualitat i la significació d’unes obres i afavorir-ne la difusió. El Premi Llibreter també reforça la funció de recomanació del llibreter davant el lector. El Premi es concedeix des de l’any 2000 i els guanyadors han estat: Sándor Márai (L’última trobada), Javier Cercas (Soldados de Salamina), Charles Baxter (El festí de l’amor), i J.M. Coetzee (L’edat de ferro), totes elles novel·les molt interessants.

A Mentira hi trobareu més de 600 pàgines que ens expliquen les mentires d’una família. A partir del que ens expliquen la mare, una antropòloga de més de 60 anys des de Guatemala i la seva filla des de Barcelona anirem descobrint les històries i les mentires que han anat passant de generació en generació: batalles medievals, naufragis, rituals mortuoris, i com els interpreten els diferents membres. La filla ens explica les històries de la família i la mare ens fa arribar diferents rituals de la mort. Passem de la vivència familiar al coneixement del diferents rituals que els humans realitzem davant de la mort. Com diu el propi autor "la meva idea era analitzar el perquè de l’obsessió per saber qui som, ja que l’única identitat comuna per tots és la mort”.
Mentira. Premi Llibreter 2004
Enrique de Hériz
Editorial: Edhasa
Col·lecció: Literaria
Pàgines: 635
Preu editor: 25,00




L’altre llibre que proposem és Amanida d’animals de Marc Romera (Barcelona 1966). L’autor va començar escrivint poesia, l’any 2002 va escriure Mala Vida, la seva primera novel·la. En aquests contes hi trobem un to càustic, però sense deixar de banda un registre poètic en les descripcions dels personatges i dels ambients. Són 23 històries que ens retraten diferents personatges, actituds animals i quotidianes. Reaccions d’aquests animals racionals que som tots nosaltres davant del: mobbing, maltractaments, participants a xats, enganys, relacions personals, seduccions. Com en una amanida els diferents personatges acaben formant part d’un conjunt, però acabes el llibre amb els diferents personatges ben perfilats i amb uns finals molt sorprenents. Com ens diu l’autor "M'agrada que sigui el lector qui hagi d'acabar la història, de tal manera que s'estableix un joc de complicitat. Aspiro a tenir un lector intel·ligent i actiu”. Si us sentiu identificats en aquesta descripció de lectors ja sabeu quin llibre podeu llegir.

Angle Editorial | col·lecció Narratives - 20 | ISBN 84-96103-49-8 | 14,5 €
160 pàgines | Publicat 16/03/2004 | 14,5x23 cm. | Prosa i Narrativa | Català

25 de setembre, 2005

Otra de palomitas (cine de videoclub) (3) per Alex

Avui toca una peli de "terror". Be, aixi es com estava catalogada, tot i que d'entrada ja es veia que seria una comedia amb mostru. Estracta de:
MANDIBULAS

Si si peliculón. Be per començar he de dir que no es tracta d'una peli llogada, si no de la que acaben de fer a TV3, però me la he tragat amb molt de gust (!).
A un llac de Nova Anglaterra començen a succeirse casos de gent trobada morta i escuarterada, i al mig cadaver d'un hi troben una dent enorme. Els nois de la capital hi envien una paleontologa (Jodie Foster) a veure que passa. Ella junt amb el chèriff, un guardaboscs (Bill Pulman) i un xiflat adorador de cocodrils (Oliver Platt) surten a buscar la bèstia. Que uns sostenen que es un cocodril i altres diuen que es impossible. També entra en joc una velleta adorable (la Rose de "Las Chicas de Oro") que més endevant desvetllarem el seu paper.

Be, una mica de batusses al riu i un encontre amb un os, ens serveixen per descobrir que es tracta d'un cocodril enorme de 9 metres, que s'esmorza l'os com les serps a les cobaies als documentals del 33.

I quan surten a caçarlo descobreixen que hi te a veure la velleta amb tot això; es veu que porta 9 anys alimentant al cocodril amb vaques i d'altres coses, com per exemple el seu marit; i diu que un dia va arribar a casa seva i s'el va trobar i el va adoptar. Com hem dit abans es tracta d'una vella xiflada. Be doncs aprofitant les vaques de la dona i l'astucia de l'adorador de cocodrils l'acaben capturant. I això es tot? us preguntareu, doncs si. Es totalment previsible, però te punts força surrealistes com veure la vella donant-li la vaca al cocodril, o les troballes de la Jodie Foster amb tots els caps que deixa el cocodril, o els dialegs propis d'una telesèrie de baix pressupost suïssa (que deuen ser tope bones).

Gran epíleg de la película amb la velleta llençant molles de pa al llac i tot de cries de cocodril menjant al costat dels seus peus. Això ens fa preveure una 2ª part? Segur que els amics de TV3 ens delectaran la propera setmana amb "Mandibulas 2" ja que també val a dir que cap dels protagonistes mor. Que seria una segona part sense algun dels grans actors de la primera?

La veritat es que per no tenir no te ni sang; vaya merda de peli. http://www.foxmovies.com/lakeplacid/

23 de setembre, 2005

Cuina per inútils (2) per Joan Santaló

Cuantes vegades arribem a casa sense cap ganes de cuinar? Cada dia, evidentment. Doncs si ja esteu cansats de menjar-vos les boles de pols que s’acumulen al menjador, avui us proposem el plat ideal, fácil i equilibrat per aquelles nits de mandra culinària.

EL BOCATA DE FUET

Ingredients: Una barra de pa de cuart. Pels que no heu anat en la puta vida a comprar el pa (la majoria) us faig cinc cèntims: Les barres de pa (abans que les fleques es convertissin en un Surtido Cuétara de la varietat: pans amb pipes, amb mongetes, de Viena, de Calatayud o pans de bledes confitades amb mermelada de maracuyà) poden ser, a grans trets, de cuart o de mig. Un cuart de què? Un cuart de pa. I punt.

Un tomàquet madur. Madur vol dir que es pot fer servir per sucar-lo. Un tomàquet de color verd no està madur; excepte si és verd fong, que està per anar a l’asil.

Oli i sal: Aquests ingredients ja sortien al primer episodi, o sigui que busqueu el mes de juliol i tal (òstia, no hem fet res en tot l’agost, ni un putu post) i llegiu-vos el primer Cuina per Inútils.

Pos vinga, que comencem!

Agafem la barra de pa i la tallem amb un ganivet de serra (que sigui de serra no vol dir que sigui elèctric ni que faci ngen ngen ngenhh) amb molta cura i perpendicularment.
Ara ens quedaran dues llesques de pa tamany barra. No t'ha quedat així? Llavors ho has fet malament, inútil!
Ara toca tallar el tomàquet per la meitat amb el mateix ganivet o amb un altre si voleu, però la cuestió és no embrutar massa, que després fa pal fregar els plats.
Agafeu el tomàquet i l’unteu pel pa de forma que quedi tot ben sucadet. Hi afegiu un xic de sal i després un rajolinet d’oli.*

Ara agafeu el fuet i… Un moment ! No he posat el fuet a la llista d’ingredients. Qué cagada! Bé, doncs ara cal que aneu a comprar fuet. Si és molt tard i està tot tancat (i el paki no té fuet) teniu dues opcions:

a) Me como el bocata igual: Sense fuet, tan sols pan con pan, comida de tontos. Però si heu de llegir una recepta per fer-vos un entrepà és que sou tontos, sens dubte.
b) M’espero a demà, que ja el compraré: Això implica deixar el pa amb tomàquet podrint-se de fàstic a la cuina, i demà serà genial menjar-se’l.

Si hem aconseguit el fuet, ve el moment de la veritat: Tallar-lo.
És racomenable pelar-lo tot abans de començar: O sigui, que allò que envolta el fuet i que els més degenerats faran servir com a condons, es pot treure perfectament fent-li una incisió i estirant la pell amb molt de comte de no reventar el fuet per la meitat.
Ara agafeu un ganivet i aneu tallant porcions petitetes de fuet (no és plan de menjar tacos del cagar, que costi i diguis “mmm, m’encanta el fuet, és tan, no se, embutit…”

Ara poseu els taquets de fuet damunt de una de les llesques de pa. Hi poseu l’altra llesca al damunt, i au, ja està. Fàcil, no?

Una suggerència : El bocata de fuet és un aliment fácil de transportar (com a mínim més fácil que una paella a la marinera o una founde de formatge) i encara us ajudarà més embolicar-lo amb algun tipus especial de paper: paper de plata (també conegut com paper Albal), paper de cuina o les pàgines sèpia de La Vanguardia (de fet, les fan per això).

Amb què acompanyem el bocata? Una cerveseta ben fresqueta o un got de disolvent és el més idoni.

Que aprofiti inútil.

Consell ràpid del dia: No fiqueu els dits dintre de la torradora, perquè quan salti us endureu un bon esglai.


* Com no, les mesures “un xic” i “un rajolinet” són totalment subjectives i això pot fer que ens equivoquem, però la cuina no és una ciència exacte. De fet no és ni una ciència**
** Només és una ciència si ets Ferran Adrià i et dediques a fer escuma de bocata de fuet.

19 de setembre, 2005

"Loft" (1) Per Joan Santalo i Peix

El Subterrani (1) "El novè art" per Pep Garrido

Del còmic en diem el novè art.
Sembla que així, equiparant-lo als vuit restants, li rentem una mica la cara i l’alliberem d’aquesta mena d’estigma que arrossega, i que el presenta arreu com un mitjà d’expressió menor.
Però, si bé és cert que en el tracte que pateix hi ha sovint un fort desequilibri, em fa l’efecte que no ens hauria de preocupar tant, tot plegat. En primer lloc, perquè al còmic no li agraden massa les redempcions, i, en certa manera, ja li està bé aquesta condició de fill bastard de no sé quin nassos de tradició. I, en segon lloc, perquè, a aquestes alçades, parlar d’art és parlar d’un pou buit, un calaix de sastre ple d’idees contradictòries: tampoc no resol res, i ni molt menys dignifica.
El còmic, com el cinema o la fotografia, eclosiona durant el segle XX, i, també com ells, té trets definitoris que l’allunyen profundament de la concepció tradicional de d’art plàstica. Entre d’altres, la idea de reproductibilitat. És incalculable el valor, tant artístic com econòmic, d’obres com La Gioconda. Quin valor tindria, tanmateix, qualsevol reproducció del quadre si us arribés a les mans? Ben poc, realment, car no seria exactament com l’original, no seria idèntica. Les obres d’art pictòriques són úniques, irrepetibles. En canvi, otorguem a qualsevol còmic, fotografia o pel·lícula de cinema la categoria d’art, perquè no mostren ja la similitud sinó la identitat. Són idèntiques que l’original. Parlem, per tant, d’obres reproduïbles, per a les quals ja no serveix la condició d’unicitat que definia tradicionalment l’art.
Aquesta possibilitat de reproduir tècnicament una obra sense que perdi valor revoluciona, de la mateixa manera, l’àmbit de recepció i consum d’art: la difusió massiva de les obres esdevé una realitat. Aquest fet genera, a la llarga, un altre gran malentès, que enfronta la qualitat d’una obra amb la quantitat de gent que la consumeix. Només cal fixar-se en el to pejoratiu que donem a la paraula comercial. És cert que, en molts casos, els productes pensats per al consum massiu s’alimenten de tòpics i hipotequen la seva qualitat en funció dels beneficis econòmics. Però això no necessàriament és vàlid per a totes les obres d’art que funcionen a gran escala. Pensem en Shakespeare o en Hitchcock, per exemple. Sigui com sigui, un mitjà com el del còmic es veu encara molt afectat per aquesta concepció: la cultura popular no pot ser, alhora, artística.
Amb tot això no vull dir que, si parlem de còmic, hagi perdut vigència aquell clàssic plantejament kantià segons el qual l’art és tota expressió amb una intencionalitat expressiva i una voluntat de crear bellesa o de reproduir una certa visió del món. Però tot plegat resulta insuficient. ¿No respon a aquests paràmetres, per exemple, cadascuna de les coreografies d’Operación Triunfo? I, malgrat això, a ningú se li acudiria equiparar-les amb un espectacle de dança del Merce Cunningham o, sense anar tan lluny, del Nacho Duato. ¿Significa això que una de les dues propostes és art i l’altra no? Tal vegada. Però un cop més, no és rellevant el fet d’etiquetar quelcom com a art. L’únic judici útil rau en valorar les propostes qualitativament.
Afortunadament, l’artista és qui menys voltes li dóna.
Ell crea al marge d’etiquetes, definicions i idees preconcebudes. Per expressar-se, per reivindicar, per descobrir, per narrar, tant se val. Crea per necessitat, i perquè és el que creu que ha de fer. Ningú discuteix l’artisticitat de l’anomenat comic art o de les grans novel·les gràfiques, novament denominacions dignificadores provinents de la terminologia artística tradicional. Però si algú em pregunta si la Mafalda és art o no ho és, li diré que no en tinc ni idea, però que és bona de collons, redéu.

18 de setembre, 2005

La Mort Novata #5

Otra de palomitas (cine de videoclub) (2) per Alex

Avui toca el torn d'una película força recent; Life Acuatic

Una comèdia protagonitzada per Bill Murray i un ampli elenc d'actors entre els que destaquen: Cate Blanchett, Owen Wilson, Anjelica Huston, Willem Dafoe, i Jeff Goldblum. Es una pelicula força coral, però el personatge central, Steve Zissou (Murray) destaca bastant sobre els altres.
Es la història de Zissou, una rèplica de Jacques Costeau, però vingut a meys, les seveproduccions cinematogràfiques no tenen ja gaire exit, i en l'ultima d'elles, la seva nova troballa, el Tauró Jaguar, ha devorat el seu millor amic. Així que decideix emprendre una ultima aventura am set de venjança. Resulta força còmic veure un Bill Murray sempre impassible devant la pantalla, clamant venjança de forma gairebé inadvertida per la gent. Una setmana abans de la película se li uneix a la tripulació, un fill del que no havia sabut mai res (Wilson), una periodista que narrarà les seves aventures per una revista oceanogràfica (Blanchett) i un titella del banc que li deixa la pasta per controlar les despeses.
El que d'entrada sembla una comèdia en la que trobarem un mariner boig i la seva tripulació de malalts mentals, es transforma en una película que basicament et parla de relacions. Relacions entre gent que mai s'ha conegut pero descubreix lligams, o que han viscut tota la vida junts i ja no en tenen de lligams.
Sota una película un pel lenta, i la façana impassible de Bill Murray (expert en fer personatges de volta de tot a la vida), es troba una reflexió sobre les relacions humanes i el que realment importa de la vida.

Recomenable? Bé si t'agrada el que està fent ultimament Bill Murray, lloga-la (no descarregueu películes...). Però trobo que el repartiment de luxe està un pel desaprofitat. Cal destacar el patetisme que respira la tripulació, que potser es l'únic punt pel que si es necessiten bons actors, sobretot Willem Dafoe.

Au, agafeu-la si com ahir, us trobeu amb una tarda plujosa i amb ganes d'estar-vos a casa sense haver de pensar massa, però sense la necessitat de tragar-te alguna estupidesa.

16 de setembre, 2005

Relats (3) "Insomnio" per Federico Majdalani

Doy vueltas. Fueron muchas. Hace un rato largo que dejé de contarlas. No me duermo. Mis ideas rebotan por mi cabeza sin parar, en cámara rápida pero sin perder detalle, se mezclan, se vinculan entre ellas sin que me den tiempo a aceptar ese caprichoso y en la mayoría de los casos inexistente vínculo. Las dejo. Estoy concentrado en dormirme. En no pensar. Proyecto mañana. Recuerdo ayer. Lo hace él sólo, mi cerebro, sin consultarme. Va pasando fichas interminables de imágenes, situaciones lejanas, algunas me dan vergüenza y acompaño el pensamiento con un estremecimiento de mi boca, vergüenza ajena ante ese cuerpo que se separa lentamente de su mente. No lo domina. No puede hacerlo dormir. Mi cerebro ordena, manipula, revisa el catálogo para preparar su noche. Recorre los pasillos escogiendo con sumo cuidado los ingredientes que mezclará a su antojo en mis sueños. No le importa que yo opine. Es su momento de protagonismo y no esta dispuesto a que yo lo restrinja, que estremezca mi boca por no haber sabido actuar. Me molestan las sábanas. Pesan cada vez más. Eran frías. Mis vueltas las calentaron, las hicieron insoportables. Las separo, las desprecio. Me enfrío y vuelvo a necesitarlas. Se ríen de mi. Sabían que volvería. La señora de la farmacia aparece hablando por teléfono. Me hace señas de que en un segundo esta conmigo. Que se vaya. Que viva su vida, que duerma tranquila en su cama con sabanas amigas. Mi cerebro sigue a su antojo, selecciona, separa, vuelve a incluir. Me pica el pie izquierdo. Mi cuerpo se impacienta y comienza con sus reclamos. Me pica el pie. No llego a identificar donde. Empeine, entre los dedos, en el borde de la planta. Ahora la espalda. No alcanzo a rascarme en el punto justo, equidistante a los dos omóplatos. Equidistante. Triángulo equilátero, escaleno e isósceles. Cada ángulo de sesenta grados. Un segundo y ya lo atiendo. Mi cuerpo ya no soy yo. También se ríe de mi. ¿Y quién es mi? El cerebro me dejó una ventana para que pudiera ser conciente de que me dominan. Incorpora en su lista mi insomnio. Se usa a si mismo archivando, clasificando. Tiene cara. Le pongo pelo, ojos, nariz, cuerpo fofo, mientras proyecto mañana. Tres y veintiséis. Una estantería para los libros. Ya lo atiendo, enseguidita. Tarjeta o efectivo. No para. No paro. No llego. Es en el empeine. Pierdo el control. Manotazo al aire. Me caía. Me caigo. Me voy. Te tengo que cortar que hay gente …

Relats (2) "Noches en Barcelona" (1) per Santi


14 son las veces que me ofrecen una cerveza los moros de las ramblas en el trayecto que hay desde la Plaza Catalunya hasta la Plaza Reial. Si las comprara todas no llegaría ni al Teatro Capitol.
Me detengo en la concentración flyera de las Ramblas, justo antes de entrar en el hervidero de gente, ruido y suciedad que es la Plaza Reial, lugar donde la policia observa y observa, convirtiéndose en un objeto más del escenario. Allí reparten flyers del Moog, Club Seven, y especialmente buscados, los que reparte siempre el mismo chico; un chaval con gorra, que este agosto ha tenido sus días de vacaciones, los flyers de Les Enfants.
Solemos ir a tomar algo al Sidecar, pub pequeño de la Plaza Reial, con un subterraneo como zona discoteca, en la que siempre que entro creo que van a poner buena música, y siempre me equivoco.
Esta vez tomamos otra dirección y nos internamos en el Raval, barrio que antes era el Barrio Chino de Barcelona, y además de bares fashion, tenía vida propia como barrio.
Entro en La Concha, un extraño local de propietarios pakistanís, con música árabe a todo trapo y unas 100 fotos distintas de Sara Montiel colgadas por las paredes.
Cuando estamos ya suficientemente borrachos, salimos por la puerta del bar en busca de los Enfants.
Por suerte, y ante nuestro asombro, el local está justo enfrente. Y hemos dado una vuelta considerable por el barrio hasta llegar hasta La Concha.
Un aire fresco me golpea la cara mientras hago cola para entrar y medito si los flyers nos van a servir de algo. Creo que no, habrá que pagar igual.
Una vez en la puerta, nos asalta al pensamiento la razón por la cual estamos donde estamos: Conquistar Londres. ¿O era otra cosa? No lo recuerdo con claridad, será el vodka…
Entramos. Saludamos amigablemente a los seguratas, como si los conociéramos de toda la vida, cosa absolutamente falsa.
Una vez dentro nos dirigimos a la barra: las camareras son guapas, pero lentas como ellas solas. Aunque se mueven a toda velocidad, han desarrollado una técnica increíblemente difícil aunque muy popular entre aquellos que nos hemos dedicado al mundo de la hostelería: moverte a toda velocidad, con una increíble precisión de gestos y movimientos sin hacer absolutamente nada y aparentar todo lo contrario.
Justo en ese momento, cuando la camarera se dirige a mi para preguntarme qué quiero, recuerdo nuestro arriesgado cometido.


to be Continued...

14 de setembre, 2005

Otra de palomitas (cine de videoclub) (1) per Alex

En aquesta secció que s'inaugura ara, en aquests moments, intentare fer la critica de películes que recomano veieu a casa, agafant-les del videoclub (no les descarregueu, la pirateria es il·legal (juas juas juas)).

Bad Santa.

Aquesta es una peli divertida, força divertida; a on Billy Bob Thornton interpreta a un Santa Claus de Centre comercial borratxíssim, addicte al sexe anal, i maltractador infantil. Que acompanyat de un nan negre que fa les vegades d'elf nadalenc, es dediquen a atracar els centres comercials on treballen la nit de Nadal. I amb això tiren tot l'any.
Es una peli que l'has de veure amb la unica intenció de riure i sense massa escrúpols. Grans les escenes en la que Santa Claus es pixa a sobre amb un nen als genolls, o quan pensen que una vella, amb qui viuen com okupes, està morta. També cal destacar la interpretació del nen protagonista de la peli. Un nen gordu, maltractat pels seus companys i amb una pinta de tarat mental que l'enviaria directament amb Jack Nicholson al manicomi a on volava el cuco. També dir que es la ultima película de John Ritter abans de la seva mort, interpretant a un director de centre comercial ultra-purità i religiós, que enxampa mes d'un cop a Santa Claus fent guarrerides espanyoles.

Si no us molesta que un home vestit de Santa Claus insulti a un nen que li vomita a sobre i després es pixa als pantalons, es la vostra peli.

Si creieu que el Nadal es una època de pau i germanor i que els seus simbols son sagrats. Esteu tarats.