El blog prolifera pertot.
És un sistema fàcil de concebre, confortable de parir i de mantenir, i, certament, sovint dificultós per a que el visitant s’hi orienti. Respecte a la web, perd en hipertextualitat tot allò que guanya en comoditat i en acumulació directa de continguts. Cert és que els plantejaments s’han sofisticat molt, i que ara es fa difícil parlar de blogs i prou; parlem d’híbrids, de blogs awebats o webs ablogades. Però l’essència del blog, aquest continu vertical de continguts que corre ininterrompudament, que tant ha fet per la democratització de la lliure expressió de l’usuari, és allà, i s’amolla a qualsevol proposta: diaris personals, plataformes d’opinió, targeta de visita de tota mena de col·lectius...
Em vénen al cap aquells antics paisatges teatrals que es feien córrer fent giravoltar una palanca per donar la il·lusió de moviment. I Jack Kerouac, que, segons diuen, posava un rotlle de paper en blanc a la seva màquina d’escriure i, torrencialment, començava a generar aquella prosa tan explosiva i tan seva, més a prop del jazz que de l’alta literatura; si s’acabava el rotlle, s’acabava la novel·la. O el vell Hegel, per a qui la Història era una substància que es desplega damunt d’ella mateixa com si d’una llarga i roja catifa imperial es tractés. Encara avui se li diu rol a la manera en què passen els títols de crèdit al final d’una pel·lícula. ¡Sensibilitat blog!
Tot plegat em fa somriure, a mi. No només perquè sento una gran simpatia per les acumulacions (sobretot de roba bruta), sinó perquè delata tota una manera d’entendre la vida i l’expressió. La cascada de paraules enfront l’estructura d’un diccionari; el fluid ininterromput i en perpetu creixement enfront els principis i finals acadèmics que tota bona novel·la hauria de tenir. Potser sí que es fa difícil orientar-s’hi en aquesta jungla vertical de paraules que és el blog, però no importa massa. En un blog no hi busques pas res; més aviat t’hi passeges i et deixes sorprendre.
I, posats a cercar imatges més o menys cilíndriques que poguessin fer-li al blog d’avantpassats de fet, per La Universal triaria el calidoscopi. Un de policrom, que gira i gira, i a cada volta mostra una nova combinació impossible, un nou camí, un nou racó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada