Critiques de cine (2) per David Ferrer

Kill Bill (Vol. 1 i 2)



A l’enfrontar-me a Kill Bill tenia dos sentiments contraposats. D’una banda, si em perdoneu l’eufemisme, hi havia el poc interès que els films d’arts marcials em susciten. I, per l’altra, una certa simpatia cap el cinema d’en Quentin Tarantino, si bé és cert que mai no havia estat capaç de fer cap gran pel·lícula. Doncs bé, aquesta simpatia fou la que acabà vencent, i m’abocà cap a la sala fosca, encara que amb grans dosis d’escepticisme.

Allà, davant la meva sorpresa, vaig descobrir un meravellós estudi sobre la conducta humana i els codis que la regeixen. En altres paraules, Kill Bill, és un western modern, on els winchester han estat substituïts per katanes. Però els personatges actuen coherentment, guiats per lleis com ara les de l’honor o la paraula, tan poc de moda en els nostres dies. Així, lluny de la filosofia barata que abunda en el gènere de les arts marcials, a l’estil de Tigre y dragón o d’altres intents pseudo-intel·lectuals per a dignificar-lo, el film de Tarantino ens mostra uns tipus perfectament dibuixats que mai no traeixen la seva manera de ser ni actuen perquè sí, sinó que es mouen per unes motivacions internes superiors a ells.



A més, aquests personatges fugen totalment de qualsevol estereotip. En la primera part (l’anomenat Volum 1) assistim perplexos a la recerca d’una venjança, amb grans dosis de sang vessada i duels al més pur estil Sam Peckinpah de Grupo Salvaje (The Wild Bunch, 1969), envers el personatge de l’impenitent Bill, la qual cosa ens podria fer pensar que els personatges eren tallats sota un patró prefabricat. Però el visionat del Volum 2 –prefigurat perfectament pel final de l’anterior, remetent-nos als serials dels anys 30 i 40– ens treu de dubtes. Tarantino pren la decisió que fa que el conjunt tingui aires d’obra mestra: en Bill, del qual tan sols n’havíem sentit la seva veu en off, passa ara en primer terme, magníficament encarnat per David Carradine, així com les seves motivacions. Deixa de ser un sanguinari assassí sense escrúpols per a passar a ser un dels personatges més interessants que ha donat el cinema americà dels últims temps. Assistim, doncs, a un duel més moral que físic, on tot allò que s’havia vist al primer film és posat automàticament en tela de judici en el segon, per tal de capgirar-ho i fer que sentim complicitats cap a allò que havíem arribat a odiar en la primera entrega. Això arriba fins a un extrem en el qual allò que havíem viscut com una història d’una venjança se’ns converteix, per gràcia de Tarantino, en una veritable història d’amor. Mitjançant flashbacks i històries entrellaçades el cineasta aconsegueix que la història i, sobretot, els seus personatges ens arribin tan directes com la fiblada de la serp assassina que es descriu a Kill Bill. I aconsegueix també un fet insòlit en el dia d’avui, tan sols reservats als grans clàssics del relleu d’en John Ford o Howard Hawks: que arribem a estimar i a entendre a un personatge, en Bill, que és tot un mercenari capaç de disparar a la seva dona embarassada. No compartim les seves decisions, ni justifiquem la seva conducta, però amb la humanitat que Tarantino ens arriba a mostrar d’ell, propicia que ens puguem emocionar amb les decisions que pren perquè, bones o dolentes, de ben segur que seran memorables.




Si us plau, si valoreu un cinema intel·ligent, que suporti més d’un visionat o, millor dit, guanyi a partir del segon visionat, veieu Kill Bill. Si sou massa molt amb la correcció política i us escandalitza la violència, encara que aquesta sigui estilitzada i mostrada per tal de condemnar les seves conseqüències, no us ho penseu dos cops: Kill Bill no serà la vostra pel·lícula.