Bombes sobre beirut

Hola a tots. No sóc gaire partidari d'escriure articles en una web: solen ser molt llargs (sobretot si qui escriu sóc jo) i la gent s'espanta de veure tanta lletra.

Però vet aquí que arriba un tema que m'està movent per dins i que m'indigna moltíssim. Ha arribat el moment d'explicar-vos la història de la gran manifestació contra la guerra del líban del dissabte al migdia. La universal estuvo allí!

En algun moment de les passades setmanes:
Hizbulà segresta dos soldats israelites i s'arma el Cristo. O el Mahoma. O l'Abraham o vés tu a saber què!
Jo, indignat com ja estava des de la setmana anterior per la escabetxina organitzada a Gaza per culpa d'un primer soldat segrestat, ja només em faltava això per veure. Però què ens està passant? Algú atura el món perquè me'n baixi? No? Doncs hauré de fer alguna cosa. Què puc fer jo sol, oh pobre individu?

Dies després:
Segueixo planyent-me de la meva inactivitat mentre bombes i més bombes van reduïnt una ciutat com la teva i la meva a runa, pols i pedres. Per pura superioritat militar (supremacia, volia dir. Superioritat indicaria l'existència d'un mínim reducte capaç de respondre).
Potser tenia alguna esperança de que s'aturés tot en pocs dies. Però no, no s'atura. On està tothom? On estan aquelles manifestacions del febrer del 2003? Acàs no es pot organitzar una moguda en aquest país si no és per fer mal al polític de turno que ens toca els collons? Acàs no podríem sortir al carrer algun dia per agraïr les coses que es fan bé, per contraposició a tot el soroll que podem arribar a fer quan van maldades? Vale si, això és tema per un altre article.

Alguns dies després però no sé exactament quan peruqè sóc un mal cronista (ok. He fet trampa i ho he mirat: era el 16 de juliol):
Algú fa el pas que jo, per mi mateix no he gosat donar. Rebo un mail de ma germana amb una convocatòria. Ningú la firma però té bona pinta: una concentració simultànea a 5 ciutats: BCN, London, Amsterdam, Kerkyra (un lloc a grècia, a la illa de Corfú on casualment ma germana està passant les vacances). Immediatament em poso mans a la obra. Al cap i a la fi era el que em feia falta. Em converteixo en un eslabó de la cadena i reparteixo l'e-mail a qui tinc a la bustia. Vinga tots, everybody!

17 de juliol:
Tinc la mosca al nas sobre el tema de saber qui organitza: si ma germana s'ha apuntat a un carro més gran o si, com sospito, simplement ho està organitzant tot ella (con un par). Li envio un nou correu a veure què passa. Efectivament, tot ha sortit de la seva collita. Ole per ma germana, però estalviaré aquest fragment d'informació a la gent que em pregunti. És el tipus de cosa que faria tirar-se enrera la gent.

19 de juliol:
Rebo un altre correu del Ricky, que és un dels li he rebotat jo el meu. M'envia una convocatòria nova d'una altra manifestació. Pero que ven mis ojos!!! La convoca la plataforma aturem la guerra!!! Yujuuu!! Vaig desenpolvant la xapa que em van regalar a la última mani. Per fi podré tornar a cridar el "NO a la guerra" massa temps fa que no l'entono...

20 de juliol:
Diria que no he reenviat la convocatòria a aquesta segona i més seria mani. No sé perquè. Crec que m'he refiat de que aquesta ressonaria i li arribaria a la gent per tot arreu... A tot això, jo tenia plans per sortir aquest cap de setmana. Com un a un tots els que s'apuntaven amb mi s'han anat caient pel camí, m'he quedat sol com un mussol. Faria plans nous, però clar: haig d'estar disabte a la mani. No sé perquè però no tinc un bon pressentiment...


21 de juliol:
Amb la xapa del "No a la guerra" a la solapa me'n vaig a la mani. Hi arribo tard, venint de jugar a futbol amb els companys de la feina. El partit s'acabava a la mateixa hora que s'havia convocat la mani. No he estat capaç de renunciar al partit. Imaginava que la mani s'allargaria prou com perquè em donés temps per arribar.
Baixant per Pau Claris i Via Laietana m'he quedat mirant les cares dels vianants. No semblaven pensar en la pau. Ni tan sols en la guerra. Jo diria que la gran majoria de ciutadans no en tenien ni idea de que hi havia una mani.
En fi. He arribat a la plaça sant Jaume. Home, aquí la cosa ha canviat. Les entrades colapsades. Apenes podia entrar-hi. Després d'aparcar la bici, he anat entrant com he pogut, sense molestar, si pot ser. La plaça estava bastant plena. Més que durant les festes de la Mercè? Uhm... No. Però poc menys. Més que durant un partit del Barça? Amics... ni tan sols la pau i l'harmonia mundial mou tant a la gent d'aqeusta ciutat com el puto futbol.
He buscat amb la mirada a veure si veia algú conegut. Res, no hi hvgtdyjnmuuthynfg bcnfjioyktih83eur,tkoimndjhikohe8uniko.edi umrki2wu3kore rumfkh4giu4km58iu,fmlkg,lk (M'acaba de visitar el meu company de pis (sentimental) i m'ha tocat el teclat. Em repta a que el publiqui així. Pos toma!) Qu no hi ha ningú que conegui, deia. M'he quedat allà mirant la gent que llegia manifestos. Es terrible això dels manifestos. Com els articles per la web. Massa lletra per dir coses que es poden dir amb poques paraules.
Quan s'ha acabat el manifest, la gent ha començat a cridar "NO A LA GUERRA!" Ole, ole! Això sí que m'ha molat! He començat a coreja jo també, però m'he emocionat. He hagut de callar o amenaçava la cosa amb gran plorera i no està ben vist això en un tio com jo, amb els ous negres, com deia mon pare.
La mani s'ha desconvocat i jo m'he quedat allà una estona, pululant, en un segon intent de trobar cares conegudes. No hi ha hagut manera. Oh, si, n'he vist una! Però potser tampoc em moria de ganes de veure-la la veritat. Mentre voltava, a l'escenari han pujat una colla que tenien pinta de Libanesos. I per ells no s'havia acabat la manifestació: seguien corejant cançosn i crides en el seu idioma. M'han fet molta pena. La gent els mirava i jo hi veia a les seves cares molta esperança pel que estaven visquent. Però jo no puc ser més pessimista respecte al que realment hem aconseguit. Potser 2000 persones concienciades? En una ciutat de 2 milions?

Després o abans, què sé jo:
A mi és que se'm cau la baba amb el nostre actual president. És tan gran! No té tapujos en mostrar-se a favor de la pau. Igual té raons amagades, però de moment, i mentre el seu discurs s'assembli tant al meu, això no m'importa. M'agrada pensar que sí que és tan idealista com ho pugui ser jo. Aquest tio o busca el nobel o la secretaria general de la ONU. Ojalà. Les dues coses. A por ellos, José Luis!!!

Dissabte 22:
M'aixeco tard, com toca els dissabtes. Estic pendent del rellotge relativament, convençut que encara tinc temps. Llavors el Joan em fa veure lo molt equivocat que estic. Ja faig tard!!! Agafo la bici i volo cap a la plaça Catalunya. Hauria d'haver enviat mails de recordatori o demanant confirmació de l'assistència? El cas és que la inquietud causada per l'absolut sienci com a única resposta a la proposta de la Mani de ma germana no ha deixat de créixer. Arribo a la plaça. Ambient estiuenc, turistes, coloms... Alguna pancarta? No! Algú amb pinta de motivat per la pau? No especialment. Ningú fent soroll, ningú cridant eslògans...
La mani espontània convocada per ma germana ha resultat un fracàs estrepitós. Rebo un missatge. És el Peix i la Mireia. Ell i la Mireia sí han vingut. O sigui que al final hem sigut 3! Em pregunto què dirà la guàrdia urbana. Igual ens dissolia per manifestació ilegal.

En fi: de tot n'hem d'aprendre. Manifestació espontània en cap de setmana de juliol, al migdia a ple sol: 3 - Manifestació ben organtizada amb molta gent al darrera, entre setmana i a un horari més adient amb la caloreta: 2000
Jo crec que val la pena que continuem pel camí organitzat. Però podem fer-li més concessions a la espontaneïtat, clar, però aprenent de les errades. En tot cas, ara que sé que la plataforma segueix en marxa, no puc deixar passar el moment per convidar-vos a assistir a la propera concentració, aquest dijous:

CASSOLADA CONTRA LA GUERRA
Dijous 27!
A les 20:00!
A la plaça Sant Jaume!
Porteu cassoles!

Més info (però no molta més) a http://www.aturemlaguerra.org/

I deixo per un altre dia el tema de sí les nostres respostes als conflictes són condicionades per impulsos mediàtics o no. Bueno, sí, és evident però... Vale, ho deixo per un altre dia.
Perdoneu l'absència de fotos i dibuixos.

La Universal va estar allà (1) “ El macrobotellón de Barcelona” per Peix

Si senyors! La Universal enceta, per enèsima vegada, una nova secció. Llarga vida (je, je) per a aquesta. "La Universal va estar allà" intenta ser un anàlisi rigorós i professional de les coses que realment afecten a la ciutadania. Però deixem-nos de formalitats i comencem ja (que segur que heu d'estar ansiosos) amb el tema d'aquesta setmana: "La Macroampollada de Barcelona"

Ens vam traslladar allà la mateixa nit dels fets. Càmara i bloc de notes en mà, no ens vam acoquinar davant les amenaces dels cossos policials de la ciutat i vam arribar a la Rambla del Raval perquè els nostres lectors sàpiguen la veritat i només que la veritat. Però abans, estimat "universalero", hem de donar uns quants detalls de la moguda: es va convocar, el divendres 17 de març a la nit, una macroampollada en diverses ciutats de l'estat espanyol com a contestació a les normatives de civisme que s'han aprovat en alguns ajuntaments. Els telèfons mòbils i les adreces de missatgeria electrònica treien fum dos setmanes abans del dia "D". El ja famós "pásalo" se les prometia glorioses en una nit etílica i reivindicativa. Uns agents anònims, això ha despistat i molt l'opinió pública, sortits del no res, van escalfar els ànims de l'últim divendres de l'hivern del 2006. Els objectius eren: queixar-se de la poca permissivitat de l'administració local davant de les ampollades populars, dels preus de les begudes dels espais privats d'ús públic (altrament anomenats bars, discoteques, pubs, establiments...), i, que no s'enganyi ningú, beure fins veure els antiabalots per duplicat.


Els protagonistes van voler anar al botellón però es van fer la picha un lio amb els carrers del Raval i van acabar fent-lo al Paral·lel

En honor a la veritat, hem de dir que mentre la Rambla del Raval estava pressa per la policia local (calculem uns dos-cents agents), TOTES les places del centre històric de la ciutat comtal estaven plenes de joves (i no tan joves, parafrasejant al nostre estimat alcalde) bevent alegrement. Davant d'aquesta situació, la policia va adoptar una estranya i inexplicable estratègia: defensar a capa i espassa la mítica Rambla del Raval, icona de la Barcelona modernaca, tan apreciada pel sr. Clos. Mentre uns s'emborratxaven ben a gust, altres gaudien de l'espectacle que donaven els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana al centre del barri xino. Però els policies s'avorrien i per passar l'estona van començar actuar de manera que allò semblava més una manifestació de l'Ulster que una reunió de alcohòlics anònims. Càrregues i escopetes, d'aquelles de boles que fan un mal que t'hi cagues, van començar a sembrar el pànic. I clar, es va liar la de Sant Quintí. El resultat, ja es van esforçar els diaris a posar-lo en primera plana a l'endemà, contenidors en flames, detinguts, ferits, destrosses urbanes: lamentable.

Algunes ciutats del sud, bastant més acostumades a tractar això del botellón, van utilitzar mètodes més aplaudits i lloables que els de l'ajuntament de Barcelona, que per molt que diguin, s'ho van prendre com una qüestió personal. I la resta ja ho sabeu, articles d'opinió de progres modernillos que ens il·lustren amb les seves teories sobre la decadència de la joventut i bla, bla, bla... Que si mira França, allò si que és consciència política, allò si que és digne. Molt parlar, però en l'època de les grans retallades laborals que han provocat la precarietat laboral de la joventut, tots ells tenien edat per sortir al carrer i queixar-se, com ara fan els francesos, i tu els vas veure?

Res, nois, joventut en general, si voleu la benedicció de la progresia espanyola, ja sabeu el que heu de fer: mireu a França, ells si que saben el que es fan. Però de moment, aquí, a l'estat espanyol, els preus de l'habitatge són aberrants, els sous irrisoris, les feines precàries i l'esperança una utopia. I els preus de la birra? Subiendo, gracias.