Sembla que així, equiparant-lo als vuit restants, li rentem una mica la cara i l’alliberem d’aquesta mena d’estigma que arrossega, i que el presenta arreu com un mitjà d’expressió menor.
Però, si bé és cert que en el tracte que pateix hi ha sovint un fort desequilibri, em fa l’efecte que no ens hauria de preocupar tant, tot plegat. En primer lloc, perquè al còmic no li agraden massa les redempcions, i, en certa manera, ja li està bé aquesta condició de fill bastard de no sé quin nassos de tradició. I, en segon lloc, perquè, a aquestes alçades, parlar d’art és parlar d’un pou buit, un calaix de sastre ple d’idees contradictòries: tampoc no resol res, i ni molt menys dignifica.
El còmic, com el cinema o la fotografia, eclosiona durant el segle XX, i, també com ells, té trets definitoris que l’allunyen profundament de la concepció tradicional de d’art plàstica. Entre d’altres, la idea de reproductibilitat. És incalculable el valor, tant artístic com econòmic, d’obres com La Gioconda. Quin valor tindria, tanmateix, qualsevol reproducció del quadre si us arribés a les mans? Ben poc, realment, car no seria exactament com l’original, no seria idèntica. Les obres d’art pictòriques són úniques, irrepetibles. En canvi, otorguem a qualsevol còmic, fotografia o pel·lícula de cinema la categoria d’art, perquè no mostren ja la similitud sinó la identitat. Són idèntiques que l’original. Parlem, per tant, d’obres reproduïbles, per a les quals ja no serveix la condició d’unicitat que definia tradicionalment l’art.
Aquesta possibilitat de reproduir tècnicament una obra sense que perdi valor revoluciona, de la mateixa manera, l’àmbit de recepció i consum d’art: la difusió massiva de les obres esdevé una realitat. Aquest fet genera, a la llarga, un altre gran malentès, que enfronta la qualitat d’una obra amb la quantitat de gent que la consumeix. Només cal fixar-se en el to pejoratiu que donem a la paraula comercial. És cert que, en molts casos, els productes pensats per al consum massiu s’alimenten de tòpics i hipotequen la seva qualitat en funció dels beneficis econòmics. Però això no necessàriament és vàlid per a totes les obres d’art que funcionen a gran escala. Pensem en Shakespeare o en Hitchcock, per exemple. Sigui com sigui, un mitjà com el del còmic es veu encara molt afectat per aquesta concepció: la cultura popular no pot ser, alhora, artística.
Amb tot això no vull dir que, si parlem de còmic, hagi perdut vigència aquell clàssic plantejament kantià segons el qual l’art és tota expressió amb una intencionalitat expressiva i una voluntat de crear bellesa o de reproduir una certa visió del món. Però tot plegat resulta insuficient. ¿No respon a aquests paràmetres, per exemple, cadascuna de les coreografies d’Operación Triunfo? I, malgrat això, a ningú se li acudiria equiparar-les amb un espectacle de dança del Merce Cunningham o, sense anar tan lluny, del Nacho Duato. ¿Significa això que una de les dues propostes és art i l’altra no? Tal vegada. Però un cop més, no és rellevant el fet d’etiquetar quelcom com a art. L’únic judici útil rau en valorar les propostes qualitativament.
Afortunadament, l’artista és qui menys voltes li dóna.
Ell crea al marge d’etiquetes, definicions i idees preconcebudes. Per expressar-se, per reivindicar, per descobrir, per narrar, tant se val. Crea per necessitat, i perquè és el que creu que ha de fer. Ningú discuteix l’artisticitat de l’anomenat comic art o de les grans novel·les gràfiques, novament denominacions dignificadores provinents de la terminologia artística tradicional. Però si algú em pregunta si la Mafalda és art o no ho és, li diré que no en tinc ni idea, però que és bona de collons, redéu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada