Relats (9) "80 graons" per Peix

Aquella maleïda bossa pesava com un mort, el seu cor accelerava els batecs de forma vertiginosa i el cos, en perillós equilibri, lluitava amb les carències i extreia les forces de Déu sabia on.

- Escales del dimoni!

Feia anys que a les reunions de veïns es parlava de posar l’ascensor. Inclús ja sabien el model: una caixa de 2 x 1,7 metres de la casa Zener anomenada “Skinplate”, amb uns acabats de color plata que tant havien entusiasmat a la Dolors quan el comercial va portar un catàleg d’informació per a cada veí. Moltes paraules per no res. El cost de setanta mil euros de tota la instal·lació no només era massa per a la seva pensió de secretària jubilada, si no que també ho era per a la resta de propietaris.

“Trenta-dos, trenta-tres”, la Dolors, animant-se, contava els graons mentalment. A cada repetjó parava per descansar, deixava al terra la bossa del “súper” amb la compra del dia, i sovint feia un càlcul percentual: “estic al primer, ja porto el seixanta per cent del trajecte”. Detestava aquells blocs de marbre, escrostonats i raguts, que salvaven un desnivell de 19 mil·límetres per unitat. Però aquella batalla, que es repetia dues o tres vegades al dia, depenent de si era hivern o estiu, feia temps que l’havia perdut; la diabetis estava castigant les seves cames i les enrampades que sentia al pujar les escales eren un suplici per a ella.



En arribar al seu replà, calmà els lladrucs de la Lassi, l’única companya que li quedava i que ja bordava des de que ella va posar la clau al pany del portal: tranquil·la Lassi, tranquil·la. Va entrar a casa, va tallar el pollastre per a la seva gossa i es va ensorrar, derrotada, a la butaca del menjador. Mentre recuperava l’alè, agafà el catàleg de Zener i va tornar a mirar-se aquells acabats platejats que tant li agradaven.