No m'ho pensava pas, però avui m'he interessat per una xerrada muntada per la Fundació FAES (presidida per José Maria Aznar). Hi xerrava el neoconservador Robert Kagan . La seva tesi: que cal una aliança occidental davant els regims autocràtics de Rússia i Xina. Evidentment, al darrera d'aquest discurs hi ha una estratègia ideològica dels EUA per unir a Europa en la seva creuada contra el terrorisme. El que m'ha cridat l'atenció, però, és l'alerta que posa sobre quin model de món volem. Si el de les autocràcies de Rússi i Xina, o el de les democràcies d'Europa i els EUA. I que aquestes autocràcies són el veritable enemic, i no Al Qaeda. Així que ens toca meditar quin món volem abans que ens trobem de morros amb algun model imposat.
Dimarts 9. Fi de la vaga de metges.
La vaga de metges ha acabat. Els metges disposen per fi d'un espai de diàleg on poder fer arribar les seves opinions directament, que de ben segur serà una bona eina per a dignificar l'exercici de la professió i introduir millores. Ara bé, jo em pregunto: si tothom tenia tant clar que era tan bo i pertinent disposar d'aquesta eina, per què no s'havia fet abans? Es té clar que d'altres professionals sanitaris (com ara les infermeres) també demanaran de tenir una consideració semblant? I es té clar que per introduir canvis com a resultat de les propostes d'una taula de negociació, a més de voluntat política, calen diners? Suposo que sí, i és per això que, fins ara, no existia aquesta taula de negociació... Els hi desitjo sort! Dimecres 10. Putin explicita la necessitat de rearmar Rússia.
Dubto que Putin sabés que Robert Kagan parlés el dilluns, però avui ha anunciat que Rússia ha de modernitzar el seu exèrcit per frenar les pressions dels EUA. Tot i que es va enmarcar en una línia prudent que la violència no era la solució (aprofitant per recordar les amenaces dels EUA a l'Iran), i que calia seguir avançant en la no proliferació d'armes nuclears, va recordar que la despesa militar americana es 25 vegades superior a la russa. I que aquest desequilibri podia desembocar en "tentacions" d'amenaçar als russos. Des del més absolut respecte a la llibertat dels pobles, no deixa de ser preocupant que el discurs de les grans potències torni a ser el rearmament. Potser sí que tots plegats pensem quin equilibri mundial volem, com volem aconseguir-lo, i com hem d'actuar amb els que actuen (i ens poden fer actuar) de forma diferent... Dijous 11. El tripartit a prendre pel sac.
Tot i que tothom apuntava aquest resultat, Maragall finalment ha desvetllat l'incògnita i ha trencat l'era del tripartit fent fora a ERC del Govern. El temps i les urnes els diran si s'han equivocat, però semblava que no li quedaven massa opcions a Maragall per no semblar el pito del sereno. De tot aquest merder, l'únic que en surt beneficiat del cert és CIU, que ara podrà escampar sense mirarments allò de "Jo ja ho deia que això no acabaria bé...". Que què penso jo? Que després de les esperances que molts catalans (i espanyols) van posar en un govern progressista i d'esquerres, molts estem decebuts perquè encara no tenim clar si entre CIU i PSC hi ha alguna diferència. Divendres 12. Expulsat de classe.
Heu tingut mai un company de classe que estava tot el dia tocant els collons (o els ovaris) al professor, i que finalment un dia el professor se n'afarta i l'expulsa de classe? I que segurament aquell dia no es va comportar diferent de la resta, però que va vessar la darrera gota en el vas de la paciència? I que per tant l'expulsat no acaba d'entendre què ha fet ell i per què l'han fet fora, si no l'havien fet fora abans? Doncs ahir dijous (eclipsat per la ruptura del tripartit) es va produir la primera expulsió d'un diputat al Congrés, i els mecanismes i arguments que se sentien tenien la profunditat discursiva i moral d'aquests episodis escolars que de ben segur molts haurem viscuts. La bronca constant d'alguns diputats del PP al Congrés del Diputat va acabar amb un diputat expulsat, els amics del damnificat indignats i els ciutadans del país avergonyits de la ruïna de polítics que ens toca aguantar...
Dissabte 13. L'Espanyol es salva in extremis.
Em sembla que és el primer cop que parlo d'esports, però em venia de gust. En un final agònic, quan la tragèdia estava a punt de tocar la paradoxa agredolça de baixar a segona i guanyar la Copa del Rei el mateix any, l'Espanyol va aconseguir al temps de descompte quedar-se un any més a primera. Són aquests els partits que no veus bon futbol, que et desepseres de les errades però que creen aficions i taquicàrdies, que al cap i a la fi, són la salsa de l'esport. I com que hi ha poca gent que s'enrecordi dels fidels i abnegats aficionats pericos, una abraçada des d´aquí. Felicitats, Espanyol! Diumenge 14. Sentada per la vivenda digna.
No era per tirar cohets, però hi va haver força assistència a la sentada popular per una vivenda digna. Una convocatòria anònima via Internet i SMS ha convocat a centenars de joves a seure pacíficament a la Plaça Catalunya de Barcelona i a vuitanta ciutats més per reclamar una vivenda digna. Ambient de total tranquilitat, poques consignes i moltes ganes de demostrar que els joves poden demanar més coses que el poder emborratxar-se pel carrer. Ara bé, no ens fem tampoc massa il·lusions: al botellon hi havia més gent. I em podreu acusar de demagògics, però també cal dir que a la gent li tira més emborratxar-se al Raval que escurçar un cap de setmana esplendorós per assentar-se a Plaça Catalunya. Però està bé que, per un dia, els joves sortim al carrer i no cal mencionar ni càrregues policials, ni porres, ni destrosses, sinó la tranquila impotència de qui veu que la hipoteca se li allargarà més enllà de la seva jubilació...
1 comentari:
...de fet d'aquí a poc les hiputekes seran l'herència que es deixarà enlloc del pis, oi?
Publica un comentari a l'entrada