Cròniques Pardianes (6) per Jordi Pardo

Dilluns 15. La guerra perduda del segle XXI.

El Govern espanyol anuncia que comprarà els serveis d'un satèl·lit per controlar les pateres que s'acostin a les Canàries. El Govern dels EUA, que destinarà 10.000 soldats de la Guardia Nacional a vigilar la frontera de Mèxic. Dues mesures que potser permetran guanyar una batalla, però que estan destinades a perdre la guerra. Mentre hi hagi països rics i països pobres, hi haurà gent disposada a arriscar la vida en busca d'un món millor. No hi ha solucions màgiques, però sí fòrmules d'éxit: cooperació, creació de riquesa en els països pobres i frenar l'impetu especulador. Hi ha algun govern d'esquerres que s'hi apunti?

Dimarts 16. Acaba la revolta a Sao Paolo.
Durant quasibé quatre dies les màfies han tingut al Lula agafat pels cataplins. L'esclatada de violència als carrers no ha tingut precedent en un país que no estigués en estat de guerra. L'estratègia de deixar en el caos la ciutat va ser un clar triomf del Primer Comando de la Capital (PCC), que van destruir el sistema públic d'autobosos privant que tres milions de treballadors poguessin anar a treballar. I el pitjor és que els disturbis van acabar perquè el PCC va volguer aturar-los. Brasil ens queda lluny, però no estaria de més no oblidar-nos d'aquesta experiència quan alguns afirmin les bondats d'aprimar les potestats de l'Estat de dret.

Dimecres 17. Manifestacions de joves a Paris i Barcelona
Diumenge anterior teníem un centenar de persones per la vivenda. Avui en tenim uns quants més, repartits entre aquestes dues ciutats. Joves i no tant joves. Milers de persones al carrer i milions de persones davant els televisors. La revolució social? No, la final de la champions. Alguns diran que el futbol és l'opi del poble, però és que aquest opi senta molt bé, sobretot quan guanya el teu equip.

Dijous 18. Corrupció a Galícia
La plàcida vida provinciana de Lugo es va veure alterada quan la policia va entrar a registra la seu de la Diputació de Lugo. La trama caciquil i corrupte del PP de Galícia va rebre de nou un cop dur, potser més i tot que veure el Fraga perdre les eleccions. El baró del PP a Lugo, Francisco Cacharro, és el gran damnificat d'aquesta operació. El Sr. Cacharro ha estat el president de la Diputació des del 1983. Potser el PP hauria de començar a pensar a desfer-se dels seus "Cacharros". La nota curiosa és que sembla que ho estiguin fent.

Divendres 19. Escepticisme entre els espanyols sobre la fi del terrorisme d'ETA.
Una enquesta del CIS, en Centre d'Investigacions Sociològiques, diu que els espanyols veuen amb escepticisme l'alt el foc d'ETA. Més enllà que un no pot creure's les enquestes que publiquen els governs, no deixa de ser preocupant que un aspecte que el govern planteja com a bandera de la seva tasca surti malament a les enquestes. Potser que els socialistes s'ho vagin mirant i comencin a moure fitxa en aquest tema.

Dissabte 20. La democràcia a França, model d'Europa?
La crisi política que atravessa França està obligant a qüestionar-nos la visió idílica del nostre país veí. L'escandol en que s'està convertint la pugna per succeir Chirac a la Presidència de la República està arribant al punt de qüestionar-se quins són els límits de l'ètica per arribar al poder. I el més perillós de tot és que ho estem fent a França, un país que fins fa poc era exemple de democràcia i de participació, però que entre la revolta inmigrant i els escàndols polítics ens està fent revisar els nostres conceptes. I com diu aquell refrany castellà, "Cuando las barbas del vecino veas cortar..."

Diumenge 21. Referèndum per a la independència a Montengro.
Montenegro, la república que ens fan afegir quan parlem de Sèrbia, ha decidit deixar el coixí que l'acollia i buscar el seu lloc a Europa (i al món) sense intermediaris. De ben segur que els independentistes d'aquí no trigaran a dir que aquest és un precedent històric del que cal prendre exemple, i que els nacionalistes espanyols no trigaran a respondre que la situació de Montenegro no és ben bé ser independent d'un altre país. El que en podem treure és que en aquesta Europa en construcció res és impossible. Però fixeu-vos que el primer que han dit els montenegrins quan han vist que el sí podia guanyar és que volien ingressar a l'Otan i a la Unió Europea. O sigui, que independents sí, però no sols.