Relats (7) "Redempció" nº 3 de 3 per Joan Santaló

Em clava els ulls, fort, com si de un punyal es tractés, enfonsant el poc que queda de la meva ànima a un pou sense fons. Tancant de cop la porta entreoberta a l’esperança de veure la llum, de sortir d’aquest món i dedicar-me a una altra feina. De separar-me de la foscor.
Durant un segon que dura una eternitat, una nena xinesa em clava la mirada, i em dono comte que el dolor que sento fa temps destrossant-me l'esquena no és físic. Quan un viu en un món d’ombres, les ombres acaben vivint dins seu.

Llàgrimes de sang li recorren la seva petita i rodona cara, instants abans de caure desplomada al terra. En el bassal de sang que han deixat els cadàvers dels seus pares. Sang de la seva sang.
- Va, fotem el camp- em fa el subnormal del Jimmy. Però no em moc. No puc. He mort un àngel. Hi ha certes coses que un necessita pair. El sento que em sacseja, que em crida perquè em mogui, que el segueixi. No puc. Només puc veure el cadáver de una nena innocent amb un tret al cap. Ni tan sols se perquè ho he fet. Desde quan tinc aquest poder? Desde quan puc decidir qui viu i qui no? Agafo al Jimmy pel braç i el llenço contra la porta de l’armari. L’agafo pel coll i li apunto al cap amb la pistola. Em torna a cridar, paraules que només un desgraciat com ell podria escupir. Puc notar la seva por. I disfruto de veritat quan el veig patir. En un altre moment el forçaria a implorar, a suplicar, a posar-se de genolls, a rebaixar-se totalment com el cuc patètic i fastigós que és. I ara digue’m, fill de puta. -Com es deia? Com es deia la nena?- El Jimmy em mira, perplex, i es posa a riure mentre em força a deixar-lo anar. – I jo que se, tio, qué t’agafa? Ara et sap grau matar a una nena petita? Per això et pago, desgraciat, i si no t’agrada, no treballis per mi. Entesos? I ara, fotem el camp-
I té raó. Treballo per ell. Ell és qui paga les factures. Les pastilles que m’ajuden a superar el mal que continuament em vaig fent. L’alcohol que em cura les ferides que em m’obro constantment en el fons de la meva podrida ànima.
Baixem. Entrem al cotxe. El Jimmy posa de nou el seu fastigós programa. Els llums de la nit em distreuen, com petits animals brillants en la macabre dansa de la vida. Però, un cop més, la veu de “El Cojo” m’ha de tornar a la meva miserable existencia. –Com tornis a montar-me el xou que has fet adalt, et juro que t’envio al fons d'una bossa de plàstic, fill de puta! M’has entés, mamonàs?- El Jimmy, un tipus previsible, es posa nerviós si no rep cap resposta. –Contesta, fill de puta ! Vull saber què cony et passa, imbécil, contesta!-
I què vols saber, desgraciat? Que odio la meva vida, la meva existencia, que ni tan sols se a qui disparo, a qui executo sense pietat ni clemencia? Què vols saber? Que sóc incapaç de viure la vida i que, en el fons, aquesta és la raó per la cual faig que delincuents i criminals de tota classe, com jo, també deixin de viure-la? Vols saber que cada cop que respiro és aire robat?
Què és el que vols saber? Que hauria de ser jo qui estigues mort, amb un tret al cap? O que hauries de ser tu, Jimmy ? O tots dos, un al costat de l’altre com a càstig final? Què vols saber? Que els medicaments que em fan deixar de sentir aquest dolor insufrible i constant ja fa temps que no em fan efecte? Que m’agrada aquest dolor perquè em dona una certa sensació de redempció? Què vols saber, que ni tan sols espero perdó, que se que ja no val la pena?
Què vols saber, Jimmy? Que hauria de sentir-me culpable? Doncs pots estar tranquil, Jimmy, perquè, sí, em sento culpable, però això no farà que deixi de fer el que faig. Seguiré ballant la dansa nocturna dels morts. Dia rere dia.

- Tranquil, Jimmy, no tornarà a passar.

FI