Relats (8) "Ramonet" per Pep Garrido

RAMONET

“Tinc quaranta anys, i ja he vist alguns cadàvers;
ara prefereixo evitar-ho.
Per això mai no he comprat un animal domèstic”
Plataforma, Michel Houellebecq


Tenia un periquito que es deia Ramonet González no sé què més.
Ramonet pel meu millor amic d’aleshores, González i no sé què més en nom de segons i tercers en discòrdia (raquític costum infantil d’equilibrar homenatges sense cap més raó que el pur equilibri), plomatge groc clar, una blanca anella de calç al naixement del bec, ulls foscos esfèrics evidenciant aquesta certa indolència que és pròpia als animals menors.
El teníem reclòs en una gàbia de fil ferro modelat i sòl plàstic, blau, cobert de grava blanca per quan feia les seves cagadetes. Al sostre alàmbric de la gàbia hi penjaven un gronxador rudimentari i un bloc compacte de guix per a què es treballés la descalcificació del bec quan li vingués de gust.



Ramonet era una fera de personalitat contundent i maneres esquizofrèniques.
Si introdueixes el dit entre els barrots de la gàbia, el gruix dels periquitos te’l pessiga amistosament. Però Ramonet desconeixia els bons sentiments: ell no pessigava, cometia agressions. Perpetrava les seves escomeses entre xisclets de sadisme i rauxa tot deixant el palpís del dit encetat, adolorit, com si haguessis masturbat pedra tosca. És per això que ben aviat ens va deixar de fer gràcia introduir el dit entre els barrots.
Ramonet tenia una debilitat malaltissa per la forma musical. Tot era el meu pare fent sonar qualsevol cosa a la cadena del menjador, el Pere de Prokofiev o la Júlia d’Ibáñez, i Ramonet caient hipnotitzat, iniciant endavant i enrere amb el cap una mena de moviments tàntrics, peristàltics, com colom o gallina que camina, en coma induït.
Hom diria que ballava.
També li agradava que obríssim l’aixeta al damunt de la gàbia si s’esqueia el temps: gaudia bevent i remullant-se a raig, playboy plomat amant del confort. És l’única actitud higiènica de Ramonet que aconsegueixo recordar.
Recordo el meu germà i jo mateix jugant al món de la Fantasia i de la Imaginació. La meva predilecta era la Fantasia, no entenia l’apèndix aquest de la Imaginació que ell imposava a sí o sí. Em semblava fútil, mancat de classe, cursi, estúpid, femení. Segons el meu parer, trepidava infinitament més la Fantasia que la Imaginació. Però això era: el món que tot ho possibilitava, que ens permetia transcendir la pantalla del televisor, que encarnava les nostres sèries d’animació preferides, els nostres remots anhels. Era, tot plegat, una tasca de pura construcció, a base de teles i cintes cromades, ferrets, cables i artefactots de diversa procedència. Passava el mateix que amb els magiclics: es construïa, però no s’hi jugava. O, per més precisió, el gaudi (i molts anys després he arribat a entendre aquest principi com un axioma existencial) restava en construir, no pas en aprofitar allò construït. Sigui com sigui, la gàbia de Ramonet sempre hi era, integrada dins el nostre món de la Fantasia i la Imaginació, en un apart moblat a la cua de la nostra familiar sala d’estar.
Ramonet anhelava llibertat i, així que obríem la porta de la gàbia, fugia. De volar en sabia prou, però s’hi guipava poc i topava amb qualsevulla dels obstacles alineats amb el nostre bàndol (aquell dels qui el volíem engarjolat): gerros, quadres, copes de cervesa alsaciana, murs, frontisses. Era una i altra vegada. No tenia aqueixa capacitat proletària que aprèn del primer dels cops que rep contra el sostre del menjador burgès.
Però no, mai no va morir per una topada amb el sostre, no va ser pas una topada el que el va fer morir, sinó l’abuela.

Amb ocasió de les vacances estivals vam deixar Ramonet amb els abuelos. L’abuela era una persona altament expeditiva, i en adonar-se de la manca de criteris higiènics de Ramonet, va optar per ruixar-lo amb insecticida. Això, a mitjà termini, faria molt de mal a Ramonet. De primeres, pioc l’ull dret, Ramonet descobria que la coïssor s’alleujava si gratava fort amb les seves urpes de rosa càrnic i ataronjat. Per tant, això feia, repetidament i obsessiva.
En acabades les vacances, vam recuperar Ramonet, però ja el mal estava fet, l’ull dret romania pioc i les ànsies ferotges de Ramonet de gratar-se eren superlatives, veritable i irreversible addicció orgànica. Dins la seva presó domèstica rebia, matí rere matí, la fe cega de les nostres visites (com va aquest ull, encara es grata, sí, encara, i pateix, com pateix, com) amb una mena de mig esguard escèptic. Si la seva addicció a la picor hagués remès, Ramonet hauria finat els seus dies amb la pura condició més que decent de borni alat. Però Ramonet era ja un sarampiònic ionqui i estava disposat a arribar fins la seva punxada final.

Un matí vam trobar Ramonet amb mig crani esbudellat.
(El crani és el conjunt d’ossos que formen el cap i envolten l’encèfal).



Però era viu.
Semblava ben bé el mateix ocell borratxo i cínic de cada matí, burleta, irreverent, gratant-se i gratant-se i gratant-se (urpes ensangonades de criminal o de suïcida). Era un espectacle horrible i fascinant.
No vam dur Ramonet al veterinari aquell mateix dia. A la meva cèl·lula familiar sempre hem tingut una certa propensió a creure que un percentatge elevat dels problemes de salut es guareixen per generació espontània (és un dels orígens de la meva hipocondria i també de la burda creença occidental en l’homeopatia): Ramonet havia sobreviscut ergo Ramonet es guariria.
Però la ferida al crani no es tancava i Ramonet perdia sang, oli i idees, així que en pocs dies érem al veterinari: una asèptica i sòrdida consulta a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona amb el Loquillo i la seva minúscula femella decorant la sala d’espera. Duien a la falda una d’aquestes merdes de gossets dolços, presumptament intel·ligents, fidels i amics, malalt de grip o de quelcom encara menys greu, sense cap cara de morir-se en els propers minuts ni de parar omniplègic com Ramonet. Em recordo d’això perquè aleshores el Loco era ja un far per mi, i perquè més tard he sabut i ratificat que ell i els seus són els autors de, com a mínim, quatre de les onze millors cançons escrites mai en iber.
Quan la tenyida i voluptuosa veterinària va extreure Ramonet de la gàbia i el va prendre entre les seves mans per examinar la massacre, el periquito va patir una aturada cardíaca, tot morint.
Segons la sèrie, allà on un gnom mor hi neix un enorme i savi i majestuós arbre a la manera africana, però com que no es tractava d’un gnom sinó de Ramonet, el vam enterrar al peu d’un arbre de Collserola ja crescut i robust, per fer-ho veure, embolicat, això sí, en un pulcre i impersonal drapet blanc semblant als que emprava fa anys per rentar-me els vidres de les lupes.
Em penso que no el vam visitar mai més.

Avui penso que mai no va arribar al cervell, que aquelles llacunes blanquinoses eren la pell (que és l’òrgan més gran del cos humà i actua com a barrera protectora que aïlla l’organisme del mitjà que l’envolta, protegint-lo i contribuint a mantenir íntegres les seves estructures alhora que actua com a sistema de comunicació amb l’entorn) o el parietal (que és un os del crani pla, parell, de forma quadrilàtera, amb dues cares, interna i externa, i quatre vores amb els seus respectius angles; es troba als costats del crani, rere el frontal, davant de l’occipital i damunt el temporal i s’articula, a més, amb el parietal de l’altra banda i amb l’esfenoide), que és biològicament impossible de practicar-se una autolobotomia sense sedació i sobreviure sense més.
Vull creure-ho, perquè em resulta massa temptador.
I perquè, si haig de ser franc, des que els polls han colonitzat el meu cuir cabellut només faig que pensar en Ramonet. Augmenten dins meu unes ànsies irrefrenables de gratar-me i gratar-me i gratar-me, i m’esgarrifa la possibilitat de llevar-me un dia amb mig cap esbudellat i les urpes ensangonades per descobrir després que allò que hi ha no és només sang o os, sinó trocets petitons d’hipotàlem.
Jo, per descomptat, no patiria una aturada cardíaca si una voluptuosa infermera em prengués entre els seus braços. Però ni em restaria el consol de finar els meus dies amb la pura condició més que decent de borni alat (ni tinc ales com els àngels ni ulls laterals dessota el parietal per rebentar-me’ls tot gratant) ni, sobretot, podria jurar pels profetes que, com totes les bones històries, aquesta és real.


Barcelona, 2006
GARRIDO