30 de maig, 2006

Cròniques Pardianes (6) per Jordi Pardo

Dilluns 15. La guerra perduda del segle XXI.

El Govern espanyol anuncia que comprarà els serveis d'un satèl·lit per controlar les pateres que s'acostin a les Canàries. El Govern dels EUA, que destinarà 10.000 soldats de la Guardia Nacional a vigilar la frontera de Mèxic. Dues mesures que potser permetran guanyar una batalla, però que estan destinades a perdre la guerra. Mentre hi hagi països rics i països pobres, hi haurà gent disposada a arriscar la vida en busca d'un món millor. No hi ha solucions màgiques, però sí fòrmules d'éxit: cooperació, creació de riquesa en els països pobres i frenar l'impetu especulador. Hi ha algun govern d'esquerres que s'hi apunti?

Dimarts 16. Acaba la revolta a Sao Paolo.
Durant quasibé quatre dies les màfies han tingut al Lula agafat pels cataplins. L'esclatada de violència als carrers no ha tingut precedent en un país que no estigués en estat de guerra. L'estratègia de deixar en el caos la ciutat va ser un clar triomf del Primer Comando de la Capital (PCC), que van destruir el sistema públic d'autobosos privant que tres milions de treballadors poguessin anar a treballar. I el pitjor és que els disturbis van acabar perquè el PCC va volguer aturar-los. Brasil ens queda lluny, però no estaria de més no oblidar-nos d'aquesta experiència quan alguns afirmin les bondats d'aprimar les potestats de l'Estat de dret.

Dimecres 17. Manifestacions de joves a Paris i Barcelona
Diumenge anterior teníem un centenar de persones per la vivenda. Avui en tenim uns quants més, repartits entre aquestes dues ciutats. Joves i no tant joves. Milers de persones al carrer i milions de persones davant els televisors. La revolució social? No, la final de la champions. Alguns diran que el futbol és l'opi del poble, però és que aquest opi senta molt bé, sobretot quan guanya el teu equip.

Dijous 18. Corrupció a Galícia
La plàcida vida provinciana de Lugo es va veure alterada quan la policia va entrar a registra la seu de la Diputació de Lugo. La trama caciquil i corrupte del PP de Galícia va rebre de nou un cop dur, potser més i tot que veure el Fraga perdre les eleccions. El baró del PP a Lugo, Francisco Cacharro, és el gran damnificat d'aquesta operació. El Sr. Cacharro ha estat el president de la Diputació des del 1983. Potser el PP hauria de començar a pensar a desfer-se dels seus "Cacharros". La nota curiosa és que sembla que ho estiguin fent.

Divendres 19. Escepticisme entre els espanyols sobre la fi del terrorisme d'ETA.
Una enquesta del CIS, en Centre d'Investigacions Sociològiques, diu que els espanyols veuen amb escepticisme l'alt el foc d'ETA. Més enllà que un no pot creure's les enquestes que publiquen els governs, no deixa de ser preocupant que un aspecte que el govern planteja com a bandera de la seva tasca surti malament a les enquestes. Potser que els socialistes s'ho vagin mirant i comencin a moure fitxa en aquest tema.

Dissabte 20. La democràcia a França, model d'Europa?
La crisi política que atravessa França està obligant a qüestionar-nos la visió idílica del nostre país veí. L'escandol en que s'està convertint la pugna per succeir Chirac a la Presidència de la República està arribant al punt de qüestionar-se quins són els límits de l'ètica per arribar al poder. I el més perillós de tot és que ho estem fent a França, un país que fins fa poc era exemple de democràcia i de participació, però que entre la revolta inmigrant i els escàndols polítics ens està fent revisar els nostres conceptes. I com diu aquell refrany castellà, "Cuando las barbas del vecino veas cortar..."

Diumenge 21. Referèndum per a la independència a Montengro.
Montenegro, la república que ens fan afegir quan parlem de Sèrbia, ha decidit deixar el coixí que l'acollia i buscar el seu lloc a Europa (i al món) sense intermediaris. De ben segur que els independentistes d'aquí no trigaran a dir que aquest és un precedent històric del que cal prendre exemple, i que els nacionalistes espanyols no trigaran a respondre que la situació de Montenegro no és ben bé ser independent d'un altre país. El que en podem treure és que en aquesta Europa en construcció res és impossible. Però fixeu-vos que el primer que han dit els montenegrins quan han vist que el sí podia guanyar és que volien ingressar a l'Otan i a la Unió Europea. O sigui, que independents sí, però no sols.

19 de maig, 2006

Cuina per inútils (6) per Joan Santaló

Todos contra el Chef "Capítol 2" - God Bless America

Hola amics i amigues d’aquesta rutilant secció. Un cop més, anem a gaudir (amb aquests plats gaudim tant com « los sufridores » de l’ 1,2,3.) d’una recepta cuinada per dos amics convidats.
La d’avui es tracta de una recepta un pèl més elaborada que les fetes fins ara: Unes típiques i genuines “tortitas americanas con chocolate”, que ja puc imaginar-me a la Peggy Sue amb el davantal cridant a la seva filla, la Wendollyn, que baixi a esmorzar abans d’anar a “l’insti”, on es trobarà al J.C. que la convidarà al ball. I com que està molt nerviosa, s’atiborra de tortitas*.

TORTITAS CON CHOCOLATE

I per acompanyar-nos en aquest viatge per Arkansas i Iowa, què millor que dos referents culturals impresionants de la cultura Americana i, de rebot, també de la nostra: Mister T i Dwight Schultz!! Un fort aplaudiment per ells (clap clap clap).
Mister T: Qué tal, amigo?
Cuiner: Molt bé, senyor T. I vostés com estan?
Mister T: Aléjate de las drogas, chico
Cuiner : Si, si, però…
Mister T :Los jóvenes de hoy en día estáis todo el día con los radiocassetes…
Cuiner:MP3.
Míster T: Lo que sea… con los emepetreses por la calle, atropellando a abuelas y tomando drogas. Que hay sectas de gente que le saca los ojos a los niños para venderlos en el mercado negro. Ay, que tiempos aquellos en los que un joven se quedaba en casa ayudando a su abuela a ponerse la faja. La verdad, chicos, si queréis un consejo, yo os diría que…
Dwight: ¿Te quieres callar, tío!?
Cuiner: Perdoni, però , qui és vosté ? No s’ofengui però, Dwight Schultz ? La gent deu pensar « Qui és aquest tio ? »
Dwight : El Murdock. Soy el Murdock del Equipo A.
Cuiner: Òstia, que bo, el Murdock i l’M.A. Quina gràcia, I com han vingut? Amb helicòpter i vosté li ha donat llet perquè s’adormi?
Mister T: ¿Tu has hecho eso? Mira, Murdock, mira que te lo dije, que te voy a partir la cabeza en dos.
Dwight: No, hemos venido en coche. Y no me llames Murdock, pesao, que tengo un nombre.
Mister T: Desde que lo sacamos del hospital que está así, como ido, ¿sabes? Pobre Murdock. Eso te pasa por tomar drogas. Alejaos de las drogas, chicos. Os lo digo yo, Mister T.
Dwight: Cállate, pesao!
Cuiner: Bé, a veure, potser caldria dir quins ingredients farem servir, no? Que hem vingut a fer unes tortitas.
Míster T: A mi no me mires, en mi casa siempre cocina mi madre y mi abuela Peggy Sue. Eso sí, yo siempre ayudo a poner la mesa y fregar los platos. Que hay que ayudar en casa, chicos, que los mayores merecen todo nuestro respeto, hombre! Si queréis un consejo de Míster T, hacedme caso: respectad y amad a vuestros mayores, y no os metáis en líos, chicos, sobretodo de drogas, que son asuntos sucios. Os lo digo yo, Míster T.
Dwight: A quién señalas?
Míster T: ¿Cómo?
Dwight: Llevas todo el día metiendo parrafadas señalando al infinito y mirando fijamente la pared. ¿qué coño te crees, que estamos en la tele?
Míster T: Murdock, Murdock, deja de hacer el loco, eh?
Dwight: Que no me llamo Murdock, coño! Yo tengo un nombre normal. ¿qué te puso tu madre, un mote? “Mi hijo se llama Míster y de apellido T.” Y lo de Barracas? De donde coño sale eso? Yo soy actor, no me he convertido en el personaje! Madura, coño, que esto ya no es el equipo A!!
Míster T: Pero tú no estabas muerto?
Dwight: Pues no lo se… la verdad es que el autor no se ha documentado demasiado…
Cuiner: Ho sento.
Míser T: Bueno, Murdock. Di los ingredientes, venga!
Dwight: Que te follen, Barracus!
Míster T: Oye, pero qué lenguaje es ese, jovenzuelo? Ya lo dice mi abuela, aquél que dice guarrerías por el hocico, lo que merece es que le…
Dwight: Hasta la punta de la polla me tienes ya, cojones! Estoy hasta los huevos de tus collares de oro, de tu abuela, de tus consejos a niños invisibles y de que te creas que me llamo Murdock y que en cualquier momento nos pueden encerrar en un garaje y te pongas a construir un autocar lanza-madalenas de la muerte. Por favor, si ni siquiera sabes poner una bombilla! Ya estoy harto de la mierda del Murdock, el Fénix, el M.A. y el Hanníbal. Y suerte tiene este de haberla palmao, la verdad! Es que tener que aguantarte todos los días, me cago en mi vida, que este tío ni siquiera se me quita de encima, hasta dormimos en la misma cama, joder!
Cuiner: Dormen al mateix llit?
Dwight: Si…
Míster T: Como Michael Jackson…
Dwight:Y me trae leche.
Míster T: Verdad que duermes mejor con un baso de leche?
Dwight: Pues sí, la verdad…
Míster T. Si ya te lo digo yo, Murdock, que al final me aprecias.
Dwight: Hombre…
Míster T: Va, tonto, dame un besito.
Dwight: Ay, Míster, que me pongo tonto…
Míster T: Venga, no te hagas el tímido ahora.
Dwight: Ai, que me pongo tonto
Míster T: Venga, tontito mío, vámonos a la furgoneta…
Dwight: Pero el disfraz de lagarto de Hannibal te lo pones tú hoy, eh?
Míster T: Bueno, ya veremos…


Doncs amics, sembla que no podrem fer tortitas avui, una veritable llàstima, però ja no ens queda més temps.
Així que no em queda més que despedir-me i, ja saben, “me encanta que los planes salgan bien” que no ve a cuento però ho havia de dir.

Salut i bon profit!


* Uns anys més tard, la Wendollyn encara seguirà posant-se nerviosa davant de qualsevol situació i menjar tortitas serà la seva d’escapament. Acabarà en un poble pedut de l’Estat de Wyoming, tancada en una casa a les afores de un poble amb un nom com Green River, pesant 300 kilos i confinada amb un fill subormal que es dirà Charly i del cual faran un telefilm.

17 de maig, 2006

Cròniques Pardianes (5) per Jordi Pardo

Dilluns 8. Quin model de món volem?

No m'ho pensava pas, però avui m'he interessat per una xerrada muntada per la Fundació FAES (presidida per José Maria Aznar). Hi xerrava el neoconservador Robert Kagan . La seva tesi: que cal una aliança occidental davant els regims autocràtics de Rússia i Xina. Evidentment, al darrera d'aquest discurs hi ha una estratègia ideològica dels EUA per unir a Europa en la seva creuada contra el terrorisme. El que m'ha cridat l'atenció, però, és l'alerta que posa sobre quin model de món volem. Si el de les autocràcies de Rússi i Xina, o el de les democràcies d'Europa i els EUA. I que aquestes autocràcies són el veritable enemic, i no Al Qaeda. Així que ens toca meditar quin món volem abans que ens trobem de morros amb algun model imposat.

Dimarts 9. Fi de la vaga de metges.

La vaga de metges ha acabat. Els metges disposen per fi d'un espai de diàleg on poder fer arribar les seves opinions directament, que de ben segur serà una bona eina per a dignificar l'exercici de la professió i introduir millores. Ara bé, jo em pregunto: si tothom tenia tant clar que era tan bo i pertinent disposar d'aquesta eina, per què no s'havia fet abans? Es té clar que d'altres professionals sanitaris (com ara les infermeres) també demanaran de tenir una consideració semblant? I es té clar que per introduir canvis com a resultat de les propostes d'una taula de negociació, a més de voluntat política, calen diners? Suposo que sí, i és per això que, fins ara, no existia aquesta taula de negociació... Els hi desitjo sort!

Dimecres 10. Putin explicita la necessitat de rearmar Rússia.

Dubto que Putin sabés que Robert Kagan parlés el dilluns, però avui ha anunciat que Rússia ha de modernitzar el seu exèrcit per frenar les pressions dels EUA. Tot i que es va enmarcar en una línia prudent que la violència no era la solució (aprofitant per recordar les amenaces dels EUA a l'Iran), i que calia seguir avançant en la no proliferació d'armes nuclears, va recordar que la despesa militar americana es 25 vegades superior a la russa. I que aquest desequilibri podia desembocar en "tentacions" d'amenaçar als russos. Des del més absolut respecte a la llibertat dels pobles, no deixa de ser preocupant que el discurs de les grans potències torni a ser el rearmament. Potser sí que tots plegats pensem quin equilibri mundial volem, com volem aconseguir-lo, i com hem d'actuar amb els que actuen (i ens poden fer actuar) de forma diferent...

Dijous 11. El tripartit a prendre pel sac.

Tot i que tothom apuntava aquest resultat, Maragall finalment ha desvetllat l'incògnita i ha trencat l'era del tripartit fent fora a ERC del Govern. El temps i les urnes els diran si s'han equivocat, però semblava que no li quedaven massa opcions a Maragall per no semblar el pito del sereno. De tot aquest merder, l'únic que en surt beneficiat del cert és CIU, que ara podrà escampar sense mirarments allò de "Jo ja ho deia que això no acabaria bé...". Que què penso jo? Que després de les esperances que molts catalans (i espanyols) van posar en un govern progressista i d'esquerres, molts estem decebuts perquè encara no tenim clar si entre CIU i PSC hi ha alguna diferència.

Divendres 12. Expulsat de classe.

Heu tingut mai un company de classe que estava tot el dia tocant els collons (o els ovaris) al professor, i que finalment un dia el professor se n'afarta i l'expulsa de classe? I que segurament aquell dia no es va comportar diferent de la resta, però que va vessar la darrera gota en el vas de la paciència? I que per tant l'expulsat no acaba d'entendre què ha fet ell i per què l'han fet fora, si no l'havien fet fora abans? Doncs ahir dijous (eclipsat per la ruptura del tripartit) es va produir la primera expulsió d'un diputat al Congrés, i els mecanismes i arguments que se sentien tenien la profunditat discursiva i moral d'aquests episodis escolars que de ben segur molts haurem viscuts. La bronca constant d'alguns diputats del PP al Congrés del Diputat va acabar amb un diputat expulsat, els amics del damnificat indignats i els ciutadans del país avergonyits de la ruïna de polítics que ens toca aguantar...

Dissabte 13. L'Espanyol es salva in extremis.

Em sembla que és el primer cop que parlo d'esports, però em venia de gust. En un final agònic, quan la tragèdia estava a punt de tocar la paradoxa agredolça de baixar a segona i guanyar la Copa del Rei el mateix any, l'Espanyol va aconseguir al temps de descompte quedar-se un any més a primera. Són aquests els partits que no veus bon futbol, que et desepseres de les errades però que creen aficions i taquicàrdies, que al cap i a la fi, són la salsa de l'esport. I com que hi ha poca gent que s'enrecordi dels fidels i abnegats aficionats pericos, una abraçada des d´aquí. Felicitats, Espanyol!

Diumenge 14. Sentada per la vivenda digna.

No era per tirar cohets, però hi va haver força assistència a la sentada popular per una vivenda digna. Una convocatòria anònima via Internet i SMS ha convocat a centenars de joves a seure pacíficament a la Plaça Catalunya de Barcelona i a vuitanta ciutats més per reclamar una vivenda digna. Ambient de total tranquilitat, poques consignes i moltes ganes de demostrar que els joves poden demanar més coses que el poder emborratxar-se pel carrer. Ara bé, no ens fem tampoc massa il·lusions: al botellon hi havia més gent. I em podreu acusar de demagògics, però també cal dir que a la gent li tira més emborratxar-se al Raval que escurçar un cap de setmana esplendorós per assentar-se a Plaça Catalunya. Però està bé que, per un dia, els joves sortim al carrer i no cal mencionar ni càrregues policials, ni porres, ni destrosses, sinó la tranquila impotència de qui veu que la hipoteca se li allargarà més enllà de la seva jubilació...

15 de maig, 2006

Loft (Especial) per Joan Santaló i Peix

Aquesta tira és un extra, fora de la saga IKEA, que ha estat publicada en el nº5 del Setmanari Directa (http://www.setmanaridirecta.info/) Especial "Aliments Transgènics"

10 de maig, 2006

Relats (6) "Redempció" nº 2 de 3 per Joan Santaló

De tots els patètics matons tocacollons que viuen en aquesta ciutat, m’havia de tocar el més fill de sa puta mare com a cap. Un engendre idiota que a qualsevol li despertaria una lleu llàstima. A mi no. Al Jimmy sempre li havien dit Jimmy “El Rápido”. Ara li diuen Jimmy “El Cojo” per culpa d’un desgraciat accident. Jo li dic “El Lento”. Se que li molesta, però a mi em molesta la seva penosa existencia i no demano el llibre de reclamacions.
“El Lento” puja la ràdio. Un penós programa de confessions radiofòniques que el Jimmy sent per sentir-se superior als altres mentre fa comentaris com si els despreciés. En el fons, el Jimmy és ben conscient que ell és molt més despreciable que la resta. No és només una persona penosa i detestable, sino que a més a més és un criminal. I si aquest fet és moralment reprotxable segons la major part de la població d’aquesta moribunda ciutat, no ho és pas gens entre els del mateix gremi. Sí que és penós, però, que no tinguis els collons per fer-ho tu en persona i enviis a un pervertit degenerat com jo a fer la feina bruta. Podríem dir que el Jimmy era un marginat entre marginats; absolutament tothom té motius per despreciar-lo. Tan sols una oportuna bala al genoll que el va deixar coix ha generat una curiosa situació d’apreci cap a una persona que no mereix ni recollir la deixalla dels nostres gossos. Però ell és qui paga les factures. Així que em limito a fer el que em diu i a callar. Si no, com collons em pagaria tots els meus vicis? El Jimmy era el meu motor de consum capitalista.
Arribem a un carreró on el Jimmy atura el cotxe. - És aquí- em diu. “Evident”,- penso jo – “acabes de parar el cotxe” –
Sortim del cotxe i ens dirigim cap a la porta de un edifici vell de color vermellós. La porta de l’escala està oberta. De fons, “The Offspring” amartilla el so de la comunitat de veïns. Pugem a peu fins al tercer. El Jimmy triga. Em fumo un cigarret sencer esperant a que pugi tres pisos de merda.Ens dirigim a la porta D. D de Difunt. Ens quedem parats davant la porta. Vella i bruta i amb una enorme D de ferro clavada. El Jimmy em fa un senyal. Apunto al pany, disparo, la porta s’obre, entrem i tanco la porta darrera meu. En poc menys d’un segon, un chino gordo i calb creua l’habitació principal cap al que imagino és el dormitori. Abans d’arribar, una de les meves sis amigues platejades li fa una suau carícia al crani. L’horrible estampat de flors verdes i blanques de la paret queda tacat de sang. Un bonic collage. Em dirigeixo cap al dormitori, on una dona prima i gran em suplica, en una llèngua que no entenc, algo similar a la clemència o al perdó. Llàstima de llençols. Sento soroll dins d’un armari. L’obro disposat a fer sortir les cuatre bales que em queden. M’aturo de sobte al comprobar que una nena, oriental com els altres habitants de la casa, em mira plorant atemorida. Gran error. Un tio armat amb un canó més gran que la meva puta casa fa la seva gloriosa entrada disparant-me a l’espatlla esquerra. Caic damunt del llit, clavant-me al cul el cadáver de la puta dona china. Per ser un coix el Jimmy s’amaga extremadament ràpid. Sense mirar, disparo dues vegades. El tio del canó no hi és. S’amaga a l’habitació del costat. Espera que em mogui. Com puc, em giro boca aball i incorporo al cadáver de la dona, de forma que quedi assegut damunt del llit i jo darrera. Pesa poc, així que tot i la ferida de l’espatlla, m’és fácil aixecar-la per damunt meu. La llenço cap a la sala del costat. El meu contrincant dispara com un boig al cadáver volador d’algun familiar seu (possiblement la seva mare). Un, dos, tres, cuatre, cinc. Carregador buit. Sento com, desesperat, prova de carregar l’arma de nou. Surto de l’habitació. Li apunto al crani. Ell, amb la conmoció, es pixa a sobre. Llàstima de catifa. Abans de disparar faig una passa enrera: no vull que em taqui les sabates noves. Ara sí. La bala fa cridar la nena de l’armari. El Jimmy remuga de fons. Torno al dormitori, recullo les meves coses i em disposo a marxar quan en Jimmy m’atura, agafant-me pel braç. –No deixis la nena viva, aquí no ha de quedar ningú-
La nena, calculo que de uns cinc anys, em mira plorant amb els seus ulls inmensos d’oriental. Allà dreta, enmig de un bassal de sang, de tota aquesta carniceria, ja no tremola, ni crida, només em mira amb ràbia. Per un moment, penso que deu ser un àngel.- Dispara ja- diu el Jimmy. Apunto. Sonen campanes. Són les que anuncien la meva entrada definitiva a l’infern, el meu darrer pas cap a la pròpia autodestrucció sense sentit ni fi.
Un àngel em mira i jo li torno la mirada.
Disparo.