Fa un temps, els Cinemes Verdi ens van oferir l’oportunitat de visionar, en la seva versió restaurada, l’últim film que Fritz Lang rodà a Alemanya, abans del seu exili propiciat pel règim nacional-socialista. I aquest fet no és casual, ja que, en gran part, aquesta cinta fou la causant de la seva forçada partida. La pel·lícula en qüestió, El testamento del Doctor Mabuse, s’erigeix en el primer film antinazi produït, a més, dins l’Alemanya de Hitler –el propi Lang, anys més tard i als EUA, reemprendria el seu particular cicle amb pel·lícules tan brillants com ara Man Hunt (1941), Hangmen Also Die (1943) o El ministerio del miedo (The Ministry of Fear, 1943).
El film reprèn les peripècies del sinistre Doctor Mabuse –creació literària d’en Norbert Jacques, portada per Lang a la pantalla el 1922– deu anys després del seu confinament en un sanatori mental, just on s’acabava el film precedent. Allà, el malèvol doctor resta inconscient quan, dins el seu estat de trànsit, redacta un catàleg del crim, que servirà de guia per a que d’altres, en la seva absència, estableixin el pànic i el desordre, i així alçar sobre les seves ruïnes un imperi basat en la delinqüència. Amb aquesta finalitat, es fa valer de la hipnosi per tal que el director del sanatori on és internat agafi el seu testament i segueixi la seva creuada per a instaurar un nou ordre: el del terror.
Això, que a primera vista podria semblar un film més de terror psicològic esdevé, des de la seva concepció inicial, una apologia contra el règim nazi, on moltes de les consignes d’Adolf Hitler són posades en boca del Doctor Mabuse: “Quan la humanitat, subjugada pel terror del crim, hagi embogit conduïda per la por i l’horror, i quan el caos hagi esdevingut la llei suprema, aleshores arribarà el moment per a l’imperi del crim”. Aquesta i d’altres situacions portaren a la prohibició de la pel·lícula a Alemanya, poc abans de la seva estrena oficial. Acte seguit, el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels cridà Lang –els films del qual gaudien d’un gran prestigi a Alemanya– a la seva oficina i, lluny d’abordar abastament el tema de la prohibició de Mabuse, pel qual passà de puntetes, li oferí, a petició del Führer, que s’ocupés de la direcció general de la cinematografia del Tercer Reich. Lang, que sospità que es tractava d’un muntatge, es va limitar a dir que sí a tot, i que se sentia molt honorat amb aquell oferiment, i tot just sortir de l’edifici, anà a casa seva a fer les maletes i, sense temps per a treure els diners del bancs, sortí del país tan ràpid com pogué, primer a França i després als Estats Units.
Lluny del jugador delinqüent –perillós, però comú– del film de 1922, El testamento del Doctor Mabuse presenta l’amenaça d’un ésser invisible el qual, si ets prou audaç com per apropar-te més del compte, descobriràs que es tracta d’una silueta de cartró retallada parlant des de la gravació d’un gramòfon. Una amenaça que prefigura, amb set dècades d’antelació, l’onada que estem vivint en els nostres dies, on líders del terrorisme global no són més que personificacions fabulesques a les quals la gent es gira i critica en massa, però que són inaccessibles, si no del tot inexistents, apropant-se també al Goldstein de l’obra mestra de George Orwell, 1984. Així doncs, l’enemic número 1 no és una persona, sinó un col·lectiu desenfrenat que actua liderat per una icona que representa una idea. Hi ha res més intangiblement terrorífic que lluitar contra una idea?
Fritz Lang sabia del cert que no, i per això va construir aquesta obra mestra que culmina totes aquelles preocupacions temàtiques i estilístiques que va anar forjant durant la seva carrera a Alemanya. Un film que, amb el pas del temps, ha anat –malauradament– guanyant en vigència. Un film que no ens podem permetre el luxe d’oblidar. Un film que, en tots els casos, s’ha de veure. No us el perdeu.
1 comentari:
vaya peñazo...
Publica un comentari a l'entrada