Plataforma que va néixer amb la intenció de donar veu a articulistes i autors de còmic principalment en català. Seguim oberts a noves col.laboracions.
30 de juny, 2006
29 de juny, 2006
23 de juny, 2006
16 de juny, 2006
Relats (8) "Ramonet" per Pep Garrido
RAMONET
“Tinc quaranta anys, i ja he vist alguns cadàvers;
ara prefereixo evitar-ho.
Per això mai no he comprat un animal domèstic”
Plataforma, Michel Houellebecq
Tenia un periquito que es deia Ramonet González no sé què més.
Ramonet pel meu millor amic d’aleshores, González i no sé què més en nom de segons i tercers en discòrdia (raquític costum infantil d’equilibrar homenatges sense cap més raó que el pur equilibri), plomatge groc clar, una blanca anella de calç al naixement del bec, ulls foscos esfèrics evidenciant aquesta certa indolència que és pròpia als animals menors.
El teníem reclòs en una gàbia de fil ferro modelat i sòl plàstic, blau, cobert de grava blanca per quan feia les seves cagadetes. Al sostre alàmbric de la gàbia hi penjaven un gronxador rudimentari i un bloc compacte de guix per a què es treballés la descalcificació del bec quan li vingués de gust.
Ramonet era una fera de personalitat contundent i maneres esquizofrèniques.
Si introdueixes el dit entre els barrots de la gàbia, el gruix dels periquitos te’l pessiga amistosament. Però Ramonet desconeixia els bons sentiments: ell no pessigava, cometia agressions. Perpetrava les seves escomeses entre xisclets de sadisme i rauxa tot deixant el palpís del dit encetat, adolorit, com si haguessis masturbat pedra tosca. És per això que ben aviat ens va deixar de fer gràcia introduir el dit entre els barrots.
Ramonet tenia una debilitat malaltissa per la forma musical. Tot era el meu pare fent sonar qualsevol cosa a la cadena del menjador, el Pere de Prokofiev o la Júlia d’Ibáñez, i Ramonet caient hipnotitzat, iniciant endavant i enrere amb el cap una mena de moviments tàntrics, peristàltics, com colom o gallina que camina, en coma induït.
Hom diria que ballava.
També li agradava que obríssim l’aixeta al damunt de la gàbia si s’esqueia el temps: gaudia bevent i remullant-se a raig, playboy plomat amant del confort. És l’única actitud higiènica de Ramonet que aconsegueixo recordar.
Recordo el meu germà i jo mateix jugant al món de la Fantasia i de la Imaginació. La meva predilecta era la Fantasia, no entenia l’apèndix aquest de la Imaginació que ell imposava a sí o sí. Em semblava fútil, mancat de classe, cursi, estúpid, femení. Segons el meu parer, trepidava infinitament més la Fantasia que la Imaginació. Però això era: el món que tot ho possibilitava, que ens permetia transcendir la pantalla del televisor, que encarnava les nostres sèries d’animació preferides, els nostres remots anhels. Era, tot plegat, una tasca de pura construcció, a base de teles i cintes cromades, ferrets, cables i artefactots de diversa procedència. Passava el mateix que amb els magiclics: es construïa, però no s’hi jugava. O, per més precisió, el gaudi (i molts anys després he arribat a entendre aquest principi com un axioma existencial) restava en construir, no pas en aprofitar allò construït. Sigui com sigui, la gàbia de Ramonet sempre hi era, integrada dins el nostre món de la Fantasia i la Imaginació, en un apart moblat a la cua de la nostra familiar sala d’estar.
Ramonet anhelava llibertat i, així que obríem la porta de la gàbia, fugia. De volar en sabia prou, però s’hi guipava poc i topava amb qualsevulla dels obstacles alineats amb el nostre bàndol (aquell dels qui el volíem engarjolat): gerros, quadres, copes de cervesa alsaciana, murs, frontisses. Era una i altra vegada. No tenia aqueixa capacitat proletària que aprèn del primer dels cops que rep contra el sostre del menjador burgès.
Però no, mai no va morir per una topada amb el sostre, no va ser pas una topada el que el va fer morir, sinó l’abuela.
Amb ocasió de les vacances estivals vam deixar Ramonet amb els abuelos. L’abuela era una persona altament expeditiva, i en adonar-se de la manca de criteris higiènics de Ramonet, va optar per ruixar-lo amb insecticida. Això, a mitjà termini, faria molt de mal a Ramonet. De primeres, pioc l’ull dret, Ramonet descobria que la coïssor s’alleujava si gratava fort amb les seves urpes de rosa càrnic i ataronjat. Per tant, això feia, repetidament i obsessiva.
En acabades les vacances, vam recuperar Ramonet, però ja el mal estava fet, l’ull dret romania pioc i les ànsies ferotges de Ramonet de gratar-se eren superlatives, veritable i irreversible addicció orgànica. Dins la seva presó domèstica rebia, matí rere matí, la fe cega de les nostres visites (com va aquest ull, encara es grata, sí, encara, i pateix, com pateix, com) amb una mena de mig esguard escèptic. Si la seva addicció a la picor hagués remès, Ramonet hauria finat els seus dies amb la pura condició més que decent de borni alat. Però Ramonet era ja un sarampiònic ionqui i estava disposat a arribar fins la seva punxada final.
Un matí vam trobar Ramonet amb mig crani esbudellat.
(El crani és el conjunt d’ossos que formen el cap i envolten l’encèfal).
Però era viu.
Semblava ben bé el mateix ocell borratxo i cínic de cada matí, burleta, irreverent, gratant-se i gratant-se i gratant-se (urpes ensangonades de criminal o de suïcida). Era un espectacle horrible i fascinant.
No vam dur Ramonet al veterinari aquell mateix dia. A la meva cèl·lula familiar sempre hem tingut una certa propensió a creure que un percentatge elevat dels problemes de salut es guareixen per generació espontània (és un dels orígens de la meva hipocondria i també de la burda creença occidental en l’homeopatia): Ramonet havia sobreviscut ergo Ramonet es guariria.
Però la ferida al crani no es tancava i Ramonet perdia sang, oli i idees, així que en pocs dies érem al veterinari: una asèptica i sòrdida consulta a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona amb el Loquillo i la seva minúscula femella decorant la sala d’espera. Duien a la falda una d’aquestes merdes de gossets dolços, presumptament intel·ligents, fidels i amics, malalt de grip o de quelcom encara menys greu, sense cap cara de morir-se en els propers minuts ni de parar omniplègic com Ramonet. Em recordo d’això perquè aleshores el Loco era ja un far per mi, i perquè més tard he sabut i ratificat que ell i els seus són els autors de, com a mínim, quatre de les onze millors cançons escrites mai en iber.
Quan la tenyida i voluptuosa veterinària va extreure Ramonet de la gàbia i el va prendre entre les seves mans per examinar la massacre, el periquito va patir una aturada cardíaca, tot morint.
Segons la sèrie, allà on un gnom mor hi neix un enorme i savi i majestuós arbre a la manera africana, però com que no es tractava d’un gnom sinó de Ramonet, el vam enterrar al peu d’un arbre de Collserola ja crescut i robust, per fer-ho veure, embolicat, això sí, en un pulcre i impersonal drapet blanc semblant als que emprava fa anys per rentar-me els vidres de les lupes.
Em penso que no el vam visitar mai més.
Avui penso que mai no va arribar al cervell, que aquelles llacunes blanquinoses eren la pell (que és l’òrgan més gran del cos humà i actua com a barrera protectora que aïlla l’organisme del mitjà que l’envolta, protegint-lo i contribuint a mantenir íntegres les seves estructures alhora que actua com a sistema de comunicació amb l’entorn) o el parietal (que és un os del crani pla, parell, de forma quadrilàtera, amb dues cares, interna i externa, i quatre vores amb els seus respectius angles; es troba als costats del crani, rere el frontal, davant de l’occipital i damunt el temporal i s’articula, a més, amb el parietal de l’altra banda i amb l’esfenoide), que és biològicament impossible de practicar-se una autolobotomia sense sedació i sobreviure sense més.
Vull creure-ho, perquè em resulta massa temptador.
I perquè, si haig de ser franc, des que els polls han colonitzat el meu cuir cabellut només faig que pensar en Ramonet. Augmenten dins meu unes ànsies irrefrenables de gratar-me i gratar-me i gratar-me, i m’esgarrifa la possibilitat de llevar-me un dia amb mig cap esbudellat i les urpes ensangonades per descobrir després que allò que hi ha no és només sang o os, sinó trocets petitons d’hipotàlem.
Jo, per descomptat, no patiria una aturada cardíaca si una voluptuosa infermera em prengués entre els seus braços. Però ni em restaria el consol de finar els meus dies amb la pura condició més que decent de borni alat (ni tinc ales com els àngels ni ulls laterals dessota el parietal per rebentar-me’ls tot gratant) ni, sobretot, podria jurar pels profetes que, com totes les bones històries, aquesta és real.
Barcelona, 2006
GARRIDO
“Tinc quaranta anys, i ja he vist alguns cadàvers;
ara prefereixo evitar-ho.
Per això mai no he comprat un animal domèstic”
Plataforma, Michel Houellebecq
Tenia un periquito que es deia Ramonet González no sé què més.
Ramonet pel meu millor amic d’aleshores, González i no sé què més en nom de segons i tercers en discòrdia (raquític costum infantil d’equilibrar homenatges sense cap més raó que el pur equilibri), plomatge groc clar, una blanca anella de calç al naixement del bec, ulls foscos esfèrics evidenciant aquesta certa indolència que és pròpia als animals menors.
El teníem reclòs en una gàbia de fil ferro modelat i sòl plàstic, blau, cobert de grava blanca per quan feia les seves cagadetes. Al sostre alàmbric de la gàbia hi penjaven un gronxador rudimentari i un bloc compacte de guix per a què es treballés la descalcificació del bec quan li vingués de gust.
Ramonet era una fera de personalitat contundent i maneres esquizofrèniques.
Si introdueixes el dit entre els barrots de la gàbia, el gruix dels periquitos te’l pessiga amistosament. Però Ramonet desconeixia els bons sentiments: ell no pessigava, cometia agressions. Perpetrava les seves escomeses entre xisclets de sadisme i rauxa tot deixant el palpís del dit encetat, adolorit, com si haguessis masturbat pedra tosca. És per això que ben aviat ens va deixar de fer gràcia introduir el dit entre els barrots.
Ramonet tenia una debilitat malaltissa per la forma musical. Tot era el meu pare fent sonar qualsevol cosa a la cadena del menjador, el Pere de Prokofiev o la Júlia d’Ibáñez, i Ramonet caient hipnotitzat, iniciant endavant i enrere amb el cap una mena de moviments tàntrics, peristàltics, com colom o gallina que camina, en coma induït.
Hom diria que ballava.
També li agradava que obríssim l’aixeta al damunt de la gàbia si s’esqueia el temps: gaudia bevent i remullant-se a raig, playboy plomat amant del confort. És l’única actitud higiènica de Ramonet que aconsegueixo recordar.
Recordo el meu germà i jo mateix jugant al món de la Fantasia i de la Imaginació. La meva predilecta era la Fantasia, no entenia l’apèndix aquest de la Imaginació que ell imposava a sí o sí. Em semblava fútil, mancat de classe, cursi, estúpid, femení. Segons el meu parer, trepidava infinitament més la Fantasia que la Imaginació. Però això era: el món que tot ho possibilitava, que ens permetia transcendir la pantalla del televisor, que encarnava les nostres sèries d’animació preferides, els nostres remots anhels. Era, tot plegat, una tasca de pura construcció, a base de teles i cintes cromades, ferrets, cables i artefactots de diversa procedència. Passava el mateix que amb els magiclics: es construïa, però no s’hi jugava. O, per més precisió, el gaudi (i molts anys després he arribat a entendre aquest principi com un axioma existencial) restava en construir, no pas en aprofitar allò construït. Sigui com sigui, la gàbia de Ramonet sempre hi era, integrada dins el nostre món de la Fantasia i la Imaginació, en un apart moblat a la cua de la nostra familiar sala d’estar.
Ramonet anhelava llibertat i, així que obríem la porta de la gàbia, fugia. De volar en sabia prou, però s’hi guipava poc i topava amb qualsevulla dels obstacles alineats amb el nostre bàndol (aquell dels qui el volíem engarjolat): gerros, quadres, copes de cervesa alsaciana, murs, frontisses. Era una i altra vegada. No tenia aqueixa capacitat proletària que aprèn del primer dels cops que rep contra el sostre del menjador burgès.
Però no, mai no va morir per una topada amb el sostre, no va ser pas una topada el que el va fer morir, sinó l’abuela.
Amb ocasió de les vacances estivals vam deixar Ramonet amb els abuelos. L’abuela era una persona altament expeditiva, i en adonar-se de la manca de criteris higiènics de Ramonet, va optar per ruixar-lo amb insecticida. Això, a mitjà termini, faria molt de mal a Ramonet. De primeres, pioc l’ull dret, Ramonet descobria que la coïssor s’alleujava si gratava fort amb les seves urpes de rosa càrnic i ataronjat. Per tant, això feia, repetidament i obsessiva.
En acabades les vacances, vam recuperar Ramonet, però ja el mal estava fet, l’ull dret romania pioc i les ànsies ferotges de Ramonet de gratar-se eren superlatives, veritable i irreversible addicció orgànica. Dins la seva presó domèstica rebia, matí rere matí, la fe cega de les nostres visites (com va aquest ull, encara es grata, sí, encara, i pateix, com pateix, com) amb una mena de mig esguard escèptic. Si la seva addicció a la picor hagués remès, Ramonet hauria finat els seus dies amb la pura condició més que decent de borni alat. Però Ramonet era ja un sarampiònic ionqui i estava disposat a arribar fins la seva punxada final.
Un matí vam trobar Ramonet amb mig crani esbudellat.
(El crani és el conjunt d’ossos que formen el cap i envolten l’encèfal).
Però era viu.
Semblava ben bé el mateix ocell borratxo i cínic de cada matí, burleta, irreverent, gratant-se i gratant-se i gratant-se (urpes ensangonades de criminal o de suïcida). Era un espectacle horrible i fascinant.
No vam dur Ramonet al veterinari aquell mateix dia. A la meva cèl·lula familiar sempre hem tingut una certa propensió a creure que un percentatge elevat dels problemes de salut es guareixen per generació espontània (és un dels orígens de la meva hipocondria i també de la burda creença occidental en l’homeopatia): Ramonet havia sobreviscut ergo Ramonet es guariria.
Però la ferida al crani no es tancava i Ramonet perdia sang, oli i idees, així que en pocs dies érem al veterinari: una asèptica i sòrdida consulta a la Ronda de Sant Antoni de Barcelona amb el Loquillo i la seva minúscula femella decorant la sala d’espera. Duien a la falda una d’aquestes merdes de gossets dolços, presumptament intel·ligents, fidels i amics, malalt de grip o de quelcom encara menys greu, sense cap cara de morir-se en els propers minuts ni de parar omniplègic com Ramonet. Em recordo d’això perquè aleshores el Loco era ja un far per mi, i perquè més tard he sabut i ratificat que ell i els seus són els autors de, com a mínim, quatre de les onze millors cançons escrites mai en iber.
Quan la tenyida i voluptuosa veterinària va extreure Ramonet de la gàbia i el va prendre entre les seves mans per examinar la massacre, el periquito va patir una aturada cardíaca, tot morint.
Segons la sèrie, allà on un gnom mor hi neix un enorme i savi i majestuós arbre a la manera africana, però com que no es tractava d’un gnom sinó de Ramonet, el vam enterrar al peu d’un arbre de Collserola ja crescut i robust, per fer-ho veure, embolicat, això sí, en un pulcre i impersonal drapet blanc semblant als que emprava fa anys per rentar-me els vidres de les lupes.
Em penso que no el vam visitar mai més.
Avui penso que mai no va arribar al cervell, que aquelles llacunes blanquinoses eren la pell (que és l’òrgan més gran del cos humà i actua com a barrera protectora que aïlla l’organisme del mitjà que l’envolta, protegint-lo i contribuint a mantenir íntegres les seves estructures alhora que actua com a sistema de comunicació amb l’entorn) o el parietal (que és un os del crani pla, parell, de forma quadrilàtera, amb dues cares, interna i externa, i quatre vores amb els seus respectius angles; es troba als costats del crani, rere el frontal, davant de l’occipital i damunt el temporal i s’articula, a més, amb el parietal de l’altra banda i amb l’esfenoide), que és biològicament impossible de practicar-se una autolobotomia sense sedació i sobreviure sense més.
Vull creure-ho, perquè em resulta massa temptador.
I perquè, si haig de ser franc, des que els polls han colonitzat el meu cuir cabellut només faig que pensar en Ramonet. Augmenten dins meu unes ànsies irrefrenables de gratar-me i gratar-me i gratar-me, i m’esgarrifa la possibilitat de llevar-me un dia amb mig cap esbudellat i les urpes ensangonades per descobrir després que allò que hi ha no és només sang o os, sinó trocets petitons d’hipotàlem.
Jo, per descomptat, no patiria una aturada cardíaca si una voluptuosa infermera em prengués entre els seus braços. Però ni em restaria el consol de finar els meus dies amb la pura condició més que decent de borni alat (ni tinc ales com els àngels ni ulls laterals dessota el parietal per rebentar-me’ls tot gratant) ni, sobretot, podria jurar pels profetes que, com totes les bones històries, aquesta és real.
Barcelona, 2006
GARRIDO
15 de juny, 2006
13 de juny, 2006
Loft Especial (2) per Joan Santaló i Peix
Aquesta tira és extra, fora de la saga IKEA, i es publicarà, també, en el nº9 del Setmanari Directa (http://www.setmanaridirecta.info/) Especial "Estatut"
09 de juny, 2006
08 de juny, 2006
Relats (7) "Redempció" nº 3 de 3 per Joan Santaló
Em clava els ulls, fort, com si de un punyal es tractés, enfonsant el poc que queda de la meva ànima a un pou sense fons. Tancant de cop la porta entreoberta a l’esperança de veure la llum, de sortir d’aquest món i dedicar-me a una altra feina. De separar-me de la foscor.
Durant un segon que dura una eternitat, una nena xinesa em clava la mirada, i em dono comte que el dolor que sento fa temps destrossant-me l'esquena no és físic. Quan un viu en un món d’ombres, les ombres acaben vivint dins seu.
Llàgrimes de sang li recorren la seva petita i rodona cara, instants abans de caure desplomada al terra. En el bassal de sang que han deixat els cadàvers dels seus pares. Sang de la seva sang.
- Va, fotem el camp- em fa el subnormal del Jimmy. Però no em moc. No puc. He mort un àngel. Hi ha certes coses que un necessita pair. El sento que em sacseja, que em crida perquè em mogui, que el segueixi. No puc. Només puc veure el cadáver de una nena innocent amb un tret al cap. Ni tan sols se perquè ho he fet. Desde quan tinc aquest poder? Desde quan puc decidir qui viu i qui no? Agafo al Jimmy pel braç i el llenço contra la porta de l’armari. L’agafo pel coll i li apunto al cap amb la pistola. Em torna a cridar, paraules que només un desgraciat com ell podria escupir. Puc notar la seva por. I disfruto de veritat quan el veig patir. En un altre moment el forçaria a implorar, a suplicar, a posar-se de genolls, a rebaixar-se totalment com el cuc patètic i fastigós que és. I ara digue’m, fill de puta. -Com es deia? Com es deia la nena?- El Jimmy em mira, perplex, i es posa a riure mentre em força a deixar-lo anar. – I jo que se, tio, qué t’agafa? Ara et sap grau matar a una nena petita? Per això et pago, desgraciat, i si no t’agrada, no treballis per mi. Entesos? I ara, fotem el camp-
I té raó. Treballo per ell. Ell és qui paga les factures. Les pastilles que m’ajuden a superar el mal que continuament em vaig fent. L’alcohol que em cura les ferides que em m’obro constantment en el fons de la meva podrida ànima.
Baixem. Entrem al cotxe. El Jimmy posa de nou el seu fastigós programa. Els llums de la nit em distreuen, com petits animals brillants en la macabre dansa de la vida. Però, un cop més, la veu de “El Cojo” m’ha de tornar a la meva miserable existencia. –Com tornis a montar-me el xou que has fet adalt, et juro que t’envio al fons d'una bossa de plàstic, fill de puta! M’has entés, mamonàs?- El Jimmy, un tipus previsible, es posa nerviós si no rep cap resposta. –Contesta, fill de puta ! Vull saber què cony et passa, imbécil, contesta!-
I què vols saber, desgraciat? Que odio la meva vida, la meva existencia, que ni tan sols se a qui disparo, a qui executo sense pietat ni clemencia? Què vols saber? Que sóc incapaç de viure la vida i que, en el fons, aquesta és la raó per la cual faig que delincuents i criminals de tota classe, com jo, també deixin de viure-la? Vols saber que cada cop que respiro és aire robat?
Què és el que vols saber? Que hauria de ser jo qui estigues mort, amb un tret al cap? O que hauries de ser tu, Jimmy ? O tots dos, un al costat de l’altre com a càstig final? Què vols saber? Que els medicaments que em fan deixar de sentir aquest dolor insufrible i constant ja fa temps que no em fan efecte? Que m’agrada aquest dolor perquè em dona una certa sensació de redempció? Què vols saber, que ni tan sols espero perdó, que se que ja no val la pena?
Què vols saber, Jimmy? Que hauria de sentir-me culpable? Doncs pots estar tranquil, Jimmy, perquè, sí, em sento culpable, però això no farà que deixi de fer el que faig. Seguiré ballant la dansa nocturna dels morts. Dia rere dia.
- Tranquil, Jimmy, no tornarà a passar.
FI
Durant un segon que dura una eternitat, una nena xinesa em clava la mirada, i em dono comte que el dolor que sento fa temps destrossant-me l'esquena no és físic. Quan un viu en un món d’ombres, les ombres acaben vivint dins seu.
Llàgrimes de sang li recorren la seva petita i rodona cara, instants abans de caure desplomada al terra. En el bassal de sang que han deixat els cadàvers dels seus pares. Sang de la seva sang.
- Va, fotem el camp- em fa el subnormal del Jimmy. Però no em moc. No puc. He mort un àngel. Hi ha certes coses que un necessita pair. El sento que em sacseja, que em crida perquè em mogui, que el segueixi. No puc. Només puc veure el cadáver de una nena innocent amb un tret al cap. Ni tan sols se perquè ho he fet. Desde quan tinc aquest poder? Desde quan puc decidir qui viu i qui no? Agafo al Jimmy pel braç i el llenço contra la porta de l’armari. L’agafo pel coll i li apunto al cap amb la pistola. Em torna a cridar, paraules que només un desgraciat com ell podria escupir. Puc notar la seva por. I disfruto de veritat quan el veig patir. En un altre moment el forçaria a implorar, a suplicar, a posar-se de genolls, a rebaixar-se totalment com el cuc patètic i fastigós que és. I ara digue’m, fill de puta. -Com es deia? Com es deia la nena?- El Jimmy em mira, perplex, i es posa a riure mentre em força a deixar-lo anar. – I jo que se, tio, qué t’agafa? Ara et sap grau matar a una nena petita? Per això et pago, desgraciat, i si no t’agrada, no treballis per mi. Entesos? I ara, fotem el camp-
I té raó. Treballo per ell. Ell és qui paga les factures. Les pastilles que m’ajuden a superar el mal que continuament em vaig fent. L’alcohol que em cura les ferides que em m’obro constantment en el fons de la meva podrida ànima.
Baixem. Entrem al cotxe. El Jimmy posa de nou el seu fastigós programa. Els llums de la nit em distreuen, com petits animals brillants en la macabre dansa de la vida. Però, un cop més, la veu de “El Cojo” m’ha de tornar a la meva miserable existencia. –Com tornis a montar-me el xou que has fet adalt, et juro que t’envio al fons d'una bossa de plàstic, fill de puta! M’has entés, mamonàs?- El Jimmy, un tipus previsible, es posa nerviós si no rep cap resposta. –Contesta, fill de puta ! Vull saber què cony et passa, imbécil, contesta!-
I què vols saber, desgraciat? Que odio la meva vida, la meva existencia, que ni tan sols se a qui disparo, a qui executo sense pietat ni clemencia? Què vols saber? Que sóc incapaç de viure la vida i que, en el fons, aquesta és la raó per la cual faig que delincuents i criminals de tota classe, com jo, també deixin de viure-la? Vols saber que cada cop que respiro és aire robat?
Què és el que vols saber? Que hauria de ser jo qui estigues mort, amb un tret al cap? O que hauries de ser tu, Jimmy ? O tots dos, un al costat de l’altre com a càstig final? Què vols saber? Que els medicaments que em fan deixar de sentir aquest dolor insufrible i constant ja fa temps que no em fan efecte? Que m’agrada aquest dolor perquè em dona una certa sensació de redempció? Què vols saber, que ni tan sols espero perdó, que se que ja no val la pena?
Què vols saber, Jimmy? Que hauria de sentir-me culpable? Doncs pots estar tranquil, Jimmy, perquè, sí, em sento culpable, però això no farà que deixi de fer el que faig. Seguiré ballant la dansa nocturna dels morts. Dia rere dia.
- Tranquil, Jimmy, no tornarà a passar.
FI
05 de juny, 2006
01 de juny, 2006
Subscriure's a:
Missatges (Atom)