Relats (5) "Redempció" nº 1 de 3 per Joan Santaló

Dimarts, 3 de desembre de 1999

Estic assegut davant del meu ordinador. Odio aquestes màquines, que ens pensem que són imprescindibles per la nostra vida diària. I no ho són. Fa dues hores que la miro i aquesta puta màquina no m’ha aportat res de nou. Ni crec que ho arribi a fer. Encara que l’engegui.
Sona el telèfon. El deixo sonar, com sempre. Ja sortirà el constestador. Detesto parlar amb la gent, prefereixo escoltar com parlen amb una màquina. Pots arribar a saber quin tipus d’anormal et truca només sentint el missatge que és capaç de deixar-te. N’hi ha que són profundament detestables. Els que més odio són els que, un cop sona el senyal, en comtes de parlar i deixar-te un missatge, pengen. Però no pengen abans perquè volen que sentis la seva indignació per no ser-hi o no agafar el telèfon. Volen que sàpigues que no els motiva parlar amb una màquina, i que els hi emprenya haver-ho de fer. La seva resposta és aquest penjament de telèfon. Puc sentir el seu hedor putrefacte quan ho fan. Els puc sentir dir “Doncs ara agafo i penjo el telèfon. Sense dir-te res”. I jo un dia agafaré i et tallaré els dos braços amb una cullereta de café oxidada. Sense dir-te res.
Ja és l’hora. Sento com a la sala d’estar la televisió continua expulsant la seva merda contínuament, sense cap sentit. Ara em sembla que fan un conyàs de programa de venta per catàleg. Alguna merda que algun desgraciat inventa pensada per estafar als imbécils depressius que passen les nits mirant aquests programes. Ja passa un minut de la hora.
Vaig a la cuina. Obro la nevera. Em menjo un kiwi. El metge em va racomanar que mengés kiwi. Només tinc kiwis. Fa dos anys que només menjo kiwis. I ni tan sols m’agraden. Però m’ho va dir el metge. S’han de respectar als metges, et poden salvar la vida. I jo te la puc treure. Així que respecte.
Miro per la finestra de la cuina. Plou. Em torna a fer mal el cap. Sento les fiblades de dolor que em segueixen els nervis fins a l'esquena. A més a més, quan plou em noto la ferida de bala de l'omoplat com bull de dolor. Em prendria algun medicament sino fos perquè ja vaig tip de merda: antidepressius, cocaina, alcohol, marihuana. Ja res no em fa efecte. Igual és perquè ja no em queden neurones per matar. Em faig llàstima, però ja se'm passarà.
Truquen a la porta. És l’hora.

Loft (26) per Joan Santaló i Peix

Esprement sensacions (5) Fotografies de Roger Sabat

Fart de tanta tira còmica de tercer nivell?
Cansat de no poder fer la teva?

Pos ara su's preçentu, dels creadors de McGuiver...
BRICO-Mania, on l'important no és el saber sinó la "maña" que li endoses al photoshop

La qüestió és redissenyar, embrutar, perfeccionar, no fer res, o tot alhora, la foto que setmanalment presentarè en aquest espai.

Podràs ser un senyor Tunning de la fotografia, i tot a un click de la teva mà.

Així doncs, totes les propostes seràn tractades amb professionalitat (no assegurada) i haureu d'enviar les propostes de retoc (o des-retoc) al correu: foto_launiversal@yahoo.es creat especialment per a la ocasió (i és que no escatimem en gastos)

Les fotos, no cal dir-ho, seràn penjades setmanalment a disposició de tothom.

Aquí us deixo amb la primera (prometo que la setmana que vé no tindrà desperdici la foto a retocar...)

De profesión psicóloga (3) per Los Cusinos

Mort Novata #19

Cròniques Pardianes (4) per Jordi Pardo

Dilluns 10: un mort cada 24 hores.
Estarem parlant d'Iraq? No, estem parlant de Catalunya. Aquesta és la xifra de morts per accident de trànsit en el que portem de 2006. Alguna cosa en comú entre els morts? Poques, però la majoria coincidien que duien un nivell d'alcohol a la sang molt superior al permés. No podem canviar les carreteres, ni el volum de trànsit ni la il·luminació. Però sí que podem decidir no conduir si ens hem pres un güiski de més. És qüestió de prioritzar a quina trompa dónes més importància.

Dimarts 11: "quien a hierro mata..."
Després d'un dia i mig d'incertessa, sembla clar que Romano Prodi ha guanyat les eleccions d'Itàlia. Pel canto d'un duro, però ha guanyat. La mínima victòria a les urnes li ha vingut gràcies a les modificacions electorals que havia proposat el "caiman" Berlusconi. Cal dir que Berlusconi havia dissenyat expressament aquesta llei per assegurar-se la victòria en un moment com aquest. El que passa és que el tir li ha sortit per la culata: amb el sistema electoral antic, hagués pogut seguir governant. Sí senyors, "a hierro muere"!! I ben merescut!

Dimecres 12: oli d'oliva... de girasol!
Qui no ha rebut mai a casa un folletó anunciant-te una excursió a algun racó del país, on per un preu més que mòdic et donaven de dinar i et regalaven una mega-ampolla d'oli? Doncs probablement només se n'han salvat els lectors que tinguin la sort de viure en un poble. La resta pringuem tots. Aquestes excursions, sovintejades per persones d'edat avançades (de iaios, vaja!), vivia del xollo de vendre duros a quatre pessetes. Aquelles super-garrafes d'oli d'oliva verge resulta que eren de girasol, hàbilment camuflades amb marranades vàries. Però avui els mossos han desmantelat la xarxa d'estafadors. Estigueu atents a les futures excursions que es muntin i fixeu-vos si encara regalen oli... Es regala una suscripció a La Universal al primer que ens envïi un fulletó d'aquests...

Dijous 13: algunes amnisties fan fàstic
Llegeixo indignat que el jutge Víctor Montiglio ha aplicat la llei pinochetiana d'Amnistia, encara vigent, a tres militars. Estaven acusats de l'homicidi de tres militants socialistes a Arica el 1973. El cas podria semblar lleu a la vista de les atrocitats que va causar aquest règim, però per als advocats de drets humans, la mesura del jutge obre la porta a una aplicació de l'amnistia en d'altres casos. Aquesta mesura suposa una burla al dret internacional, que descarta la impunitat en els casos de crims contra la humanitat.

Divendres 14: Telefònica perd la UMTS a Suïssa
Resulta que l'any 2000 Telefònica es va gastar uns 33 milions d'euros per aconseguir una de les llicències UMTS, que en aquell moment semblaven la gallina dels ous d'or, per a Suïssa. Aquest tracte els implicava donar cobertura a la meitat dels suïssos pel 2002. Ignoro si els combinats de xocolata desfeta i nata del carrer Petritxol tenen cobertura UMTS de Telefònica, però els habitants de l'antiga Helvècia encara esperen. Clar que, si ens haguessin preguntat a nosaltres, ja els hi haguessim pogut dir, això. Que estarien a 2006 i encara estarien esperant els tècnics. I mira que costa poc preguntar!

Dissabte 15: N'hi ha que neixen estrellats
Anava a comentar aquesta notícia, però és que es comenta sola. Un personatge es gasta 1450 Euros en una nit en dos burdells. Quan li arriba la clatellada del banc, se n'adona del que ha fet, i decideix fer veure que li han robat el DNI i les targetes. Els Mossos d'Esquadra el detenen l'endemà per simular un robatori. N'hi ha que neixen estrellats, però n'hi ha que directament s'han passat de llestos.

Diumenge 16: La benzina puja sense fre... i seguirà pujant
A veure. Actualment, la demanda de barrils de petroli per les nostres necessitats energètiques actuals és de 83 milions de barrils diaris. La producció és de 84 milions de barrils diaris. Ara mirem-nos la situació actual. Nigèria està en guerra civil, i recentment ha retallat un 20% la seva producció. Iraq segueix en guerra, i no és previsible que pugui millorar en breu. D'Iran no cal que en parli. Veneçuela està en crisi interna, i tampoc no pot millorar la producció. Actualment, l'únic país amb capacitat per oferir un augment de curt termini en la producció és Aràbia Saudita. Per tant, mentalitzeu-vos que la benzina seguirà pujant. Si no hi estàs d'acord, compra't una bicicleta!

Loft (25) per Joan Santaló i Peix

De profesión psicóloga (2) per Los Cusinos

Esprement sensacions (4) Fotografies de Roger Sabat

Veintegenarios

sentaditos sin razón
en el portal cara al sol
nada somos na tenemos
na queremos ni hacemos
sólo el sol y el portal
sin más obligaciones
ni ambiciones
ni intereses
sin tener na que hacer
ni que ganar ni que perder
aquí estamos tan bien

tomando el sol
tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol
insolación...

sin estudios sin trabajo
somos como lagartos
ni cobardes ni valientes
ni revolucionarios
somos mudos y algo sordos
y aún teniendo muy claro
quiénes son los culpables
nosotros nos callamos
y dad gracias porque estamos
pasando de to de to de to

tomando el sol
tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol
insolación...

jóvenes pero ancianos
ya nacimos cansados
pasa el tiempo despacio
somos veintegenarios
y aunque aquí nos quememos
y aunque intenten jodernos
nunca protestaremos
y aquí nos quedaremos
no moveremos ni un dedo
pasaremos de to de to

tomando el sol
tomando el sol
que más podría hacer yo
en esta mierda de rincón
que otra cosa que no sea tomar el sol
insolación insolación
será el sol será el calor
o sólo una fulminante insolación
insolación...

Letra y música: Albert Plá
ALBERT PLA Veintegenarios en Alburquerque LETRAS CANCIONES 1997

Cuina per inútils (5) per Joan Santaló

Todos contra el Chef “Capítol 1” – Rumania Rules!

Hola inútils! Com estem? Desitjant de nou una recepta que ens tregui de la més absoluta mediocritat culinària, oi? Doncs aneu ben equivocats.

Com que jo també sóc un inútil, ja us he explicat les cuatre receptes que se fer: truita de patates, un bocata de fuet, un bikini i crispetes de microones, així que he decidit que a partir d’avui les receptes les faran famosos d’arreu del món que portaran les seves cuines fins aquest penós racó del ciberespai o wild wild west.

Per començar, tenim avui amb nosaltres als Gicaboys: Gica Popescu i Gica Hagi, jugadors de fútbol del bonic país de Rumania.
- Hola nois, com esteu?
- Popescu: Bien
- I quina recepta ens prepareu avui?
- Popescu: Un plato típico de Rumanía. Se llama Hytlogtfuykca Uytrslloca
- Caram, quin nom. I és?
- Popescu : Un bocata de nocilla.
- Molt bé, doncs us deixo amb Hagi, Popescu i el seu

BOCATA DE NOCILLA


Ingredients:
- Pa de barra. El pà de motllo o com se digui també és útil per fer el nostre àpat d’avui, però el que mola més és el pà de pagés. Com dura el pa de pagés, eh? Voleu provar fins quan aguanta? Fem-ho doncs! Farem servir pa de, com a mínim, un mes de vida. I ni torrar-lo ni res, eh? Per favor, que som inútils…
- Nocilla: Leche, cacao, avellanas, azúcar! Y edulcorante E-515, conservante C-741, lactosa, esencia de cacao y aroma de vainilla. Tot això des d’abans de la era Ferran Adrià.
- Un plàtan.

Apa, som-hi, nois, quan vulgueu podeu començar!
Popescu : Gracias
Pop : Vamos a empesar, esto, con el pan. Está duro, tal como gustar en Rumanía. No, Hagi?
Hagi: Bhuuarp
Pop: Peffecto. El pan en mano y abrimos pote de cosa líquida ramón.
Hag: Marrón.
Pop: Gracias. Cosa líquida Marrón.Y con cuchilla frotamos en pan.
Hag: Hasta que la mano quede besputa.
Pop: Y todo líquida ramón reburteado en un momenta.
Hag: Mi tener hambre
Pop: Espera, Hagi. Una vez pan reburteado en momenta y mano besputa, rejuntar con otro pan.
Hag: Hambre!
Pop: Un momenta, ich livi dich!
Hag: Ach tu mich ja!
Pop: Achtung achtung!*
Hag: Hambre ya! Hambre de kartoffen!
Pop: Un momento, hombre, fútbol es fútbol. Ahora es el momenta en que lo enbuicamos para transporte.
Hag: Y lo ponemos en papel de rata
Pop: Una ves estar botaca en papel de rata, lo ponemos en bolsa de deporte, la que usamos para guardar sapatos de futbol después de entremanienta
Hag: Y volver por la estepa camina tres horas sin sandalia
Pop: ¿Tu caminabas tres horas por estepa sin sandalia cuando hasías entremanienta?
Hag: Eh,… no….a mi me llevaban en automóvil. Pero sufrir, he sufrido siempre de mucho en mucha.
Pop: Que jeto tienes, Gica.
Hag: Gica tener hambre!
Pop: Oh, por Lenin, toma, un plátano**
Hag: Groñf.
Pop: Y ya tener el típico postre de Rumania: Un botaca de nosilla. Y por sierto, muchachada, en Rumanía somos gente sivilisada, sin los rasgos de risa y jolgorio con los que se nos retrata, que Rumanía es mundo primero.
Hag: Ya estoy de plátano.
Pop: Buen chico. ¿Querer tú gusano oregudo de premio?
Hag: Sí, sí, arf, arf…
Pop: Buen provecha, idiota!


Amb què acompanyem el bocata de nocilla? Amb una mica de vi calent, que és típic de Rumania, o bé amb una copeta de Mono Limón.

Consell de la setmana: Bucharest és una ciutat molt bonica. Si hi aneu, no dubteu en demanar els típics Hytlogtfuykca Uytrslloca. Com allà, no els fan enlloc.


*Sí, sí, el rumanés és super similar al alemany, tot i que no tinguin cap relació com a llengua. O és que tu saps rumanés o rumano o com es digui, eh? A que no? Pos calla, home!
** Ah, el plàtan era per això…

Loft (24) per Joan Santaló i Peix

Mort Novata #18

La canción del viernes (24) “Época” de Gotan Project per Peix

¡Feliz viernes!



Hay músicas que permanecen con fuerza en el recuerdo de todos a pesar de los años, composiciones que han constituido la banda sonora de nuestras vidas. Acompañadas de emocionantes recuerdos, canciones cargadas de significado se entrecruzan con algunos de los mejores y peores momentos de nuestro pasado. Del nuestro, del de nuestros padres y el de los abuelos. Hoy queremos hablar del tango, una música que siembra su semilla en la distancia los antepasados pero que perdura a través de las generaciones. El tango (procedente de la expresión “tangó”) es una música apasionada, elaborada y sensual que nació en los prostíbulos de Buenos Aires y Montevideo a finales del siglo XIX. Para bien o para mal, se moldeó en los márgenes de la civilización, en la periferia de la burguesía y el poder, eso forjó su riqueza y su carácter. Sus mil matices han asombrado e inspirado a genios como Jorge Luis Borges, porque la compleja trama que elabora el tango embauca a los incautos, tejiendo una telaraña musical que se manifiesta mediante la danza hipnótica que une a un hombre y una mujer. Desde Carlos Gardel hasta Ástor Piazzola, ilustres nombres han elevado este género a la categoría de símbolo en el país que se castiga año tras año al borde del Río de la Plata.

Pero es con un tema de Gotan Project con el que comenzamos esta mañana de viernes. Este trío afincado en París irrumpió con fuerza a principios de este siglo con una propuesta novedosa y atractiva. Su mezcla de tango, jazz y electrónica sedujo enseguida al público del país vecino. Un francés, un suizo y un argentino configuran esta formación que ha renovado la manera de entender el tango. Esta nueva perspectiva se plasmó en su fantástico primer álbum “La Revancha del Tango”, allá por el 2001. Con una sorprendente diversidad de nacionalidades no se puede decir que su música sea argentina pero su estilo resulta de lo más porteño. Con adaptaciones de Frank Zappa y de Piazzola, las diez canciones que se editan en este álbum evocan de forma magistral el romanticismo y la profundidad melancólica del tango. Con la colaboración a la voz de Cristina Vilallonga, Gotan Project elabora a golpe de DJ y bandoneón una verdadera delicia de la música contemporánea.

“Época” es un canción dedicada a los miles de desaparecidos en Argentina durante la dictadura militar entre 1976 y 1983. Una voz sugestiva y un brillante entramado, donde se encuentran la tradición más elemental del tango y la experimentación electrónica, configuran el magnetismo de este estupendo tema. Otras grandes composiciones acompañan a “Época” en “La Revancha del Tango”: “Tríptico”, “Una música brutal” y el “Capitalismo foráneo” acaban por completar el póquer de ases. Si con Cortázar y su Rayuela se anudó la relación entre Buenos Aires y París, con Gotan Project se renueva esta romántica relación para hacer dar pasos hacia adelante a un género que se creía inalterable.

De profesión psicóloga (1) per Los Cusinos

Esprement sensacions (3) Fotografies de Roger Sabat

A veces llega un momento en que
te haces viejo de repente
sin arrugas en la frente
pero con ganas de morir
paseando por las calles
todo tiene igual color
siento que algo hecho en falta
no se si será el amor

Me despierto por la noches
entre una gran confusión
es tal la melancolía
que está acabando conmigo
siento que me vuelvo loco
y me sumerjo en el alcohol
las estrellas por la noche
han perdido su esplendor

A veces llega un momento...

He buscado en los desiertos
de la tierra del dolor
y no he hallado mas respuesta
que espejismos de ilusión
he hablado con las montañas
de la desesperación
y su respuesta era solo
el eco sordo de mi voz

A veces llega un momento...

"La Senda del Tiempo"
Letra y música de J. H. Cifuentes y Nacho Martín
Celtas Cortos, "Gente impresentable" (1990)

Cròniques Pardianes (3) per Jordi Pardo

Dilluns 28: Desforestació global.
Xina cada cop produeix més materials de fusta. I això està generant un impacte important al seu entorn. El bosc tropical humit d'Indonèsia està retrocedint de forma perillosa. En quatre anys haurà desaparegut, segons càlculs del Banc Mundial. Què dolents són els xinesos? Doncs no. Xina l'únic que fa és atendre les demandes de fusta dels EUA i Europa. Podem fer alguna cosa per no haver de viure en un desert d'aquí a vint anys?

Dimarts 29: Detinguda l'alcaldessa de Marbella per corrupció.
La veritat, posats a ser corruptes, prefereixo el senyor Gil. Com a mínim feia riure. Posats a veure la cara seriosa de l'assumpte, no deixa de sorprendre (agradablement, tot s'ha de dir!) que la justícia hagi pogut fer alguna cosa després de tants anys de veure la corrupció passant per Marbella. Ara sembla que va de mà dura: ja veurem com acaba tot plegat!

Dimecres 30: Aprovat l'Estatut.
Per fi! Al·leluia! Ja han aprovat l'Estatut a les Corts! Fantàstic! Potser algun lector estarà astorat davant aquestes mostres d'entusiasme. Que si estic a favor de l'Estatut? No, estic a favor de deixar de parlar de l'Estatut i parlar de coses serioses. Aquest Estatut millora el que tenim, però la veritat, no és per tirar coets. Ni molt menys per causar el merder que ha provocat el PP. Així que el millor que pot passar és que l'aprovin i, sobretot, que en deixin de parlar d'una punyetera vegada.

Dijous 31: Festival Iberoamericà de Teatre a Bogotà.
El festival de teatre de Bogotà reuneix a 3.000 artistes en l'edició del X Festival Iberoamericà de Teatre. Més de 142 companyies de 45 països participen en aquesta trobada bianual. I a qui coi li importa, això? Suposo que només a aquelles persones que puguin pensar que a Colòmbia hi ha alguna cosa més que narcos i guerra. Bogotà és una ciutat que s'ha impulsat enormement en els darrers cinc anys, i festivals com aquests demostren que mica en mica la seva vida es pot anar normalitzant.

Divendres 1: Manifestació a Euskadi.
Desenes de milers de persones van sortir de manifestació a Bilbao. El seu lema: "És temps de solucions. Euskal Herria. Decisió. Acord". Aquesta manifestació, organitzada per l'entorn abertzale, pretenia seguir avançant en el procés de pau. Era clarament no violenta, i manifestava el dret a manifestar-se i fer sentir la seva veu a un conjunt de ciutadans bascos. Alguns, però, sembla ser que no els va agradar aquesta manifestació. Deuen ser els que no els agrada que, en general, el poble faci sentir la seva veu.

Dissabte 2: Catalunya, meca del porno.
La setmana que ve es celebra a Manresa la primera edició del Saló del Sexe en Català, amb la intenció de normalitzar el sector. La notícia en sí és un filó. Primer, m'assabento que el 80% del porno que es fa a Espanya es fa a Catalunya. Segon, una empresa de Poblenou, especialitzada en subministrar material pornogràfic té una base de dades amb més de 200.000 clients. Tercer: tota aquesta moguda al costat de casa, i jo no me n'havia enterat? Clar que posats a preguntar-me, m'agradaria saber si els de normalització lingüística aprofitaran per fer la campanya "I per començar, folla en català!".

Diumenge 3: 20.000 maletes perdudes a Barajas.
Doncs sí. És indignant. No hi ha dret. Això de la terminal quatre és una merda. Perdre 20.000 maletes és un escàndol. Us podeu imaginar quan ocupen 20.000 maletes? Podríem omplir el camp del Barça amb 20.000 maletes! Que si jo perdo les claus de casa, mira, pot passar. Però perdre 20.000 maletes és com perdre la virginitat i no saber amb qui. En definitiva, un escàndol. Que a tu t'és igual? Doncs a mi no: una de les 20.000 era la meva!

Loft (23) per Joan Santaló i Peix

La Universal va estar allà (1) “ El macrobotellón de Barcelona” per Peix

Si senyors! La Universal enceta, per enèsima vegada, una nova secció. Llarga vida (je, je) per a aquesta. "La Universal va estar allà" intenta ser un anàlisi rigorós i professional de les coses que realment afecten a la ciutadania. Però deixem-nos de formalitats i comencem ja (que segur que heu d'estar ansiosos) amb el tema d'aquesta setmana: "La Macroampollada de Barcelona"

Ens vam traslladar allà la mateixa nit dels fets. Càmara i bloc de notes en mà, no ens vam acoquinar davant les amenaces dels cossos policials de la ciutat i vam arribar a la Rambla del Raval perquè els nostres lectors sàpiguen la veritat i només que la veritat. Però abans, estimat "universalero", hem de donar uns quants detalls de la moguda: es va convocar, el divendres 17 de març a la nit, una macroampollada en diverses ciutats de l'estat espanyol com a contestació a les normatives de civisme que s'han aprovat en alguns ajuntaments. Els telèfons mòbils i les adreces de missatgeria electrònica treien fum dos setmanes abans del dia "D". El ja famós "pásalo" se les prometia glorioses en una nit etílica i reivindicativa. Uns agents anònims, això ha despistat i molt l'opinió pública, sortits del no res, van escalfar els ànims de l'últim divendres de l'hivern del 2006. Els objectius eren: queixar-se de la poca permissivitat de l'administració local davant de les ampollades populars, dels preus de les begudes dels espais privats d'ús públic (altrament anomenats bars, discoteques, pubs, establiments...), i, que no s'enganyi ningú, beure fins veure els antiabalots per duplicat.


Els protagonistes van voler anar al botellón però es van fer la picha un lio amb els carrers del Raval i van acabar fent-lo al Paral·lel

En honor a la veritat, hem de dir que mentre la Rambla del Raval estava pressa per la policia local (calculem uns dos-cents agents), TOTES les places del centre històric de la ciutat comtal estaven plenes de joves (i no tan joves, parafrasejant al nostre estimat alcalde) bevent alegrement. Davant d'aquesta situació, la policia va adoptar una estranya i inexplicable estratègia: defensar a capa i espassa la mítica Rambla del Raval, icona de la Barcelona modernaca, tan apreciada pel sr. Clos. Mentre uns s'emborratxaven ben a gust, altres gaudien de l'espectacle que donaven els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana al centre del barri xino. Però els policies s'avorrien i per passar l'estona van començar actuar de manera que allò semblava més una manifestació de l'Ulster que una reunió de alcohòlics anònims. Càrregues i escopetes, d'aquelles de boles que fan un mal que t'hi cagues, van començar a sembrar el pànic. I clar, es va liar la de Sant Quintí. El resultat, ja es van esforçar els diaris a posar-lo en primera plana a l'endemà, contenidors en flames, detinguts, ferits, destrosses urbanes: lamentable.

Algunes ciutats del sud, bastant més acostumades a tractar això del botellón, van utilitzar mètodes més aplaudits i lloables que els de l'ajuntament de Barcelona, que per molt que diguin, s'ho van prendre com una qüestió personal. I la resta ja ho sabeu, articles d'opinió de progres modernillos que ens il·lustren amb les seves teories sobre la decadència de la joventut i bla, bla, bla... Que si mira França, allò si que és consciència política, allò si que és digne. Molt parlar, però en l'època de les grans retallades laborals que han provocat la precarietat laboral de la joventut, tots ells tenien edat per sortir al carrer i queixar-se, com ara fan els francesos, i tu els vas veure?

Res, nois, joventut en general, si voleu la benedicció de la progresia espanyola, ja sabeu el que heu de fer: mireu a França, ells si que saben el que es fan. Però de moment, aquí, a l'estat espanyol, els preus de l'habitatge són aberrants, els sous irrisoris, les feines precàries i l'esperança una utopia. I els preus de la birra? Subiendo, gracias.